Transparència castellera? Depèn qui ho demani

He llegit l'últim post publicat al blog de l'Efren Garcia, periodista responsable de la crònica castellera del diari ARA. Em sembla un blog força interessant tot i que no sempre estic d'acord amb la seva manera d'enfocar el món casteller (això em passa amb tothom, per tant el problema sóc jo), però gaudeix de tot el meu respecte, sobretot perquè té un discurs diferent i sensible a tot el ventall de colles més modestes i perquè acostuma a mullar-se i això, entre el periodisme casteller, no és la cosa més habitual (bé, alguns es mullen només quan parlen d'algunes colles, però mai quan parlen d'altres, no fos cas ...).

En el seu últim post Fitxatges de canalla (el gran tabú) sembla demanar una major transparència per part de les colles en alguns temes que sovint resulten incòmodes.

Com a comentari al seu blog, he escrit el següent (he de reconèixer que de manera poc reflexiva i acurada, però després d'haver-la llegit he pensat que ja m'estava prou bé):

Els castells no són una activitat "normal". La gent no va pel carrer emparrant-se els uns damunt dels altres. No entenc el concepte "normalitzar". Els castells són una activitat prou específica perquè no s'hagi de "normalitzar", sobretot si aquesta "normalització" significa apropar-se o ser entesa per  aquests "ulls de segons qui" que mai han pretès entendre aquest món i no ho faran mai. A mi personalment aquests "segons qui" no m'interessen en absolut i si no s'acosten als castells millor. Jo crec que el món casteller està absolutament integrat, no només apropat, en el "seu públic". Les lesions existeixen i tothom ho sap (o s'ho pot imaginar), les tensions entre colles, dintre de les mateixes colles, dintre de la Coordinadora, rivalitats, etc. existeixen i tothom ho sap, com passa en qualsevol col·lectiu humà, des d'una família nuclear fins a l'entitat més gran que ens puguem imaginar. I esclar, de vegades també hi ha situacions incòmodes relacionades amb la canalla i/o les seves famílies, igual que passa entre alguns equips infantils de futbol o bàsquet, en les elaboracions de llistes de matriculació escolar o amb les preferències de la iaia vers un nét o un altre. Per això penso que és molt important regular mínimament aquest aspecte (el de la canalla) que tantes crítiques ha rebut. El problema no és exclusiu del món casteller, és un problema de valors inherent a la nostra societat i com que de vegades sembla que alguns no sabem gestionar correctament aquests valors ha de venir algú (el papa, la mama, l'Estat o la Coordinadora) que ens ho reguli. Som entitats vives, amb les nostres virtuts i els nostres defectes. Els castellers no som santets, però tampoc imbècils i massa vegades s'ha confós el ser transparent amb permetre que algú vagi a sucar-hi pa des de la més integral de les ignoràncies i la mala fe.

Maduresa

Actuació molt important dels Castellers de la Sagrada Família aquest diumenge. No hi ha hagut cap fita nova, ni s’ha estrenat cap castell, però la colla ha fet un altre pas cap a la maduresa. La colla ha tornat a descarregar dos castells de 7 (el 3 i el 4) però  això, afortunadament, ja fa temps que no és notícia. La novetat ha estat en el que podríem considerar un canvi de xip.

La colla arriba a l’assaig de divendres amb la noticia de més baixes en el tronc a les ja previstes per a aquesta diada i que no eren poques. Per a qualsevol colla, afrontar tres baixes segures i una de possible en el tronc dels  castells de la seva categoria és un problema seriós. El divendres s’assaja el  4 de 7 amb dos  terços que venen de dalt i que només havien fet un parell d’assajos (un d’ells només n’havia fet un) en aquesta posició i el 3 de 7 no es pot ni provar, tot i que sí es va fer una bona prova dimarts en què hi va pujar una aixecadora nova que acabaria debutant diumenge en un castell de 7. Si no hi ha cap altra adversitat i es recupera  un terç per al tres que ha estat malalt tota la setmana, es faran els dos castells de 7. Aquesta era la intenció en acabar l’assaig.

Diumenge al migdia, al Passeig de Sant Joan, els Castellers de la Sagrada Família descarreguen el 3 i el 4 de 7 sense cap problema i afegeixen un 5 de 6 pensant ja, de forma clara, en el repte del  5 de 7 (castell que,  ja avanço aquí, la colla descarregarà a la primera).

Fins fa molt poquet, la colla no s’hauria atrevit a fer aquesta actuació amb el reguitzell de baixes i amb les poques proves concretes per a  aquesta diada. Però aquest cop sí ha estat capaç i ho ha estat, no per temeritat,  ni inconsciència, ni improvisació, sinó perquè porta incorporant gent nova en els castells al llarg de tota la temporada. Si no ho recordo malament, no hi ha hagut una sola alineació del  4 de 7 que s’hagi repetit des del primer que va descarregar la colla! Això ha permès que, malgrat pugui haver uns teòrics castellers habituals, ja és molta la gent que ha fet aquest castell i alguns en posicions diferents. Molts dimarts es poden fer proves netes de cara al 3 i el 4, normals o amb agulla, i això significa doblar els assajos. Per tant, que  l’últim dia no es pugui  provar un castell determinat, ja no és impediment per a portar-lo a plaça.

El cap de setmana passat  ja va haver un preludi: la colla va fer sola quatre castells de 6 amb castellers no habituals i sense haver assajat troncs concrets. No calia: tothom ho havia fet dotzenes de vegades a l’assaig!  Només calia posar-ho sobre una pinya que porta tota la temporada mostrant-se molt sòlida. Els Castellers  de la Sagrada Família definitivament és una colla de 7, no perquè faci castells de 7, sinó perquè es comporta  com a tal.

I un aspecte no menys important i que no vull deixar de comentar. Moltes vegades he manifestat  a alguns companys els meus dubtes sobre la reacció de la colla davant una caiguda “de veritat”. Doncs bé, diumenge va haver una caiguda “de veritat” i que, tot i que no va ser d’un castell de la colla, sí que més de la meitat formaven part de la pinya. Van rebre uns quants companys i companyes. Res greu, però sempre molest i dolorós. L’actitud d’aquests castellers després de la trompada va ser exemplar i la del gruix de la colla en no dramatitzar un fet que és intrínsec  als castells em fa esvair bona part dels meus neguits. 

Un pas més

Tot just un any després del primer 3 de 7, els Castellers de la Sagrada Família l’hi han afegit un pilar al mig, fet que, juntament amb el 4 de 7 amb el pilar, el 4 de 7 i la cirereta del vano de 5 per sota ha significat que la colla es tornés a superar i fes la seva millor actuació fins al moment.

Una vegada més, la feina feta als assajos ha donat els seus fruits. Sembla un tòpic, però és així. En els castells el risc zero no existeix, però és evident que has de treballar per a acostar-t’hi al màxim. Això només s’aconsegueix assajant una vegada i una altra. Encara que la dificultat augmenta a mesura que vas elevant el llistó, la màxima és la mateixa per a totes les categories, ja facis castells de sis o de nou.

Aquesta colla (com qualsevol altra) arribarà allà on vulgui arribar. Aconseguirà les fites que es proposi sempre i quan estigui disposada a dedicar les hores, l’esforç i el criteri necessaris.

Òbviament, com més alt és el nivell, més hores, més esforç i més criteri necessites.

La colla ha volgut fer aquests castells i els ha fet perquè hi ha dedicat tot allò que calia.

Amb el següent objectiu caldrà aplicar el mateix principi. Estic segur que passarà el mateix.

                       Moltes gràcies, companys!!!

 

80è aniversari de la República. Política i castells.

Quan es tornen a reivindicar identitats perdudes o robades, sovint s’intenta ridiculitzar aquesta actitud qualificant-la de victimista.

Per entendre el present i afrontar el futur, cal conèixer el passat.
Tots els col•lectius humans necessiten anar passant les pàgines del llibre de la seva història particular per a poder avançar. Només cal, però, que les pàgines no quedin en blanc.

Si us agraden els castells i la Història i teniu cinc minuts, pitgeu aquí.

Millor actuació, més responsabilitat.

Fotos. Efren Garcia

Els Castellers de la Sagrada Família han realitzat la millor actuació de la seva història i ho han fet a la primera actuació de la temporada (exceptuant la trobada de la Candela) en una clara demostració d’intencions.

La colla s’ha proposat mantenir la línia ascendent que l’ha portat a consolidar els castells bàsics de 7 juntament amb el 4 amb l’agulla i la incorporació del pilar de 5 per sota al seu repertori. Amb el ritme d’assaig i l’actitud de tota la colla a l’hora de treballar els castells al local, la cosa promet. Tothom té clar quines són les limitacions de la colla, però també és conscient de quin és el seu potencial i aquest es troba, sens dubte, per sobre dels castells assolits fins ara. Sobre aquestes dues premisses haurà de transcórrer la temporada. De moment la colla ha contribuït (i de quina manera!) a millorar el nivell de la diada de Santa Eulàlia, havent-se erigit en una de les protagonistes de la jornada (juntament amb la Colla Castellera Jove de Barcelona, en el dia de la seva presentació oficial).

El nivell i la qualitat de l’actuació comporta un aspecte afegit: ara la colla té la responsabilitat de respondre a les expectatives que ha generat, però mantenint el seny que l’ha caracteritzat fins ara.

Si es continua treballant d’aquesta manera i, amb una mica de sort, s’aconsegueix la incorporació de nous elements a la colla, els resultats es podrien veure ben aviat.

A totes aquelles persones que llegeixin aquest post i encara no formin part de la colla, els convido a unir-se a aquest projecte. La il•lusió sobre una base de treball seriós, amb esforç gestionat des de la motivació i, fins i tot, la diversió (i molta! tal i com haureu pogut comprovar aquells que hàgiu viscut alguna de les cercaviles de la colla) estan assegurats.

El barri té un motiu més per a estar-ne orgullós. Té una colla que fa bons castells i que té una clara intenció de fer-ne més i millors.

Ja sabeu on som.

De la Plaça Gaudí a la Plaça del Blat. Un altre somni que s'ha fet realitat

La vida sovint et depara moments màgics. Em sento afortunat de poder dir que n’he viscut uns quants, petits instants que només adquireixen la dimensió que cadascú els vulgui donar. Molts d’aquests instants me’ls han donat els castells. Ara, quan miro enrere i penso el que he viscut com a casteller, començo a ser conscient de com he estat d’afortunat i em sento orgullós i agraït de formar part d’una generació que vam passar, com alguns diuen, els millors anys de la nostra vida participant de diades inoblidables i que tenen un lloc destacat en la història dels castells.

De sobte, quan més orgullós et sents de pertànyer a una colla històrica, et trobes compartint l’experiència de viure els castells en una colla modesta que tot just encara està escrivint les primeres pàgines de la seva història. Hi arribes gairebé per accident, sense cap mena d’intenció de quedar-t’hi (“estic mig retirat, a mi no m’atabaleu, jo només vinc a acompanyar la meva filla”).

Quan jo tenia l’edat de la Júlia recordo que el meu pare comentava que difícilment veuríem provar alguna vegada un castell de 9, però que aquest no seria el 3 de 9. Aquest castell no el veuríem mai, deia. Només el podíem somiar. Catorze anys més tard, no només el veuria descarregat per primer cop al segle, sinó que el seu fill hi aniria al folre. Es complia un somni.

La Júlia, no fa massa, em comentava : “papa, deu ser una passada pujar dalt d’ un castell a la Plaça del Blat”, i jo li contestava: “segur, però això ho tens una mica fotut”.

Aquest diumenge candeler , en el mateix lloc on hi actua la colla històrica, hi havia la colla modesta; en el mateix lloc on jo m’havia descalçat aquell dia llunyà de Santa Úrsula, es descalçava la meva filla. Un castell de 9 esdevenia un pilar de 4 que passava a convertir-se en un gamma extra d’emoció, orgull i immensa felicitat. Un petit instant que adquiria la més gran de les dimensions. Un petit castell que em concedia la més gran de les emocions: l’orgull d’un pare en veure com es compleix un somni d’un fill.

Vull expressar des d’aquí el meu profund agraïment als Castellers de la Sagrada Família per haver fet possible aquest dia inoblidable, per la comprensió que sempre he trobat en vosaltres a l’hora de compartir militàncies castelleres, especialment aquest diumenge, i per haver-me permès continuar aprenent coses noves en aquest món nostre. I, per damunt de tot, per fer feliç la Júlia.

I per acabar, 3 de 10!

Hem tornat a veure el 3 de 10 carregat i han tornat a ser els Minyons de Terrassa, única colla de les que l’han coronat capaç, ara per ara, de descarregar-lo, com ja he dit en altres ocasions, entre altres coses perquè tota l’estructura folre+manilles+ castell deu pesar 2000 kilos menys (és una manera de parlar) que el de les altres colles aspirants (si és que n’hi ha més d’una).

Pel que em van comentar, els assajos feien pensar en un resultat final millor del que es va donar, però aquests castells tan grans són així, si no falla una cosa, en falla una altra. Però ja es va veure que li tenien molta confiança, només cal tenir en compte la manera com van insistir en ell. Si tal com pujava, i després d’haver-ne desmuntat un peu (on ja hi col•loques quints!) i un segon intent que van tirar avall amb tot el pes dalt, van ser capaços de parar-lo a l’entrada de dosos i carregar-lo, què no hagués passat si els arriba a pujar ben lligat!

Per a mi només calen felicitacions per a aquesta colla. Ara sembla que el 3 de 10 sigui fàcil. I, el que és pitjor, sembla que després dels 3 intents del castell de 10, tinguis l’obligació de fer el 5 de 9 (que també deu estar “xupat”) i que si després de dues caigudes on reben fins i tot els grallers acabes amb el 4 i el 2 de 8, gairebé hagis de demanar perdó.

Jo d’ells, després de carregar el 3 de 10 a la tercera me n’hauria anat a ajudar les altres colles i … a dinar!!!

Afortunadament per a tothom jo no tinc aquestes responsabilitats.

Per molts anys, Minyons!