He llegit l'últim post publicat al blog de l'Efren Garcia, periodista responsable de la crònica castellera del diari ARA. Em sembla un blog força interessant tot i que no sempre estic d'acord amb la seva manera d'enfocar el món casteller (això em passa amb tothom, per tant el problema sóc jo), però gaudeix de tot el meu respecte, sobretot perquè té un discurs diferent i sensible a tot el ventall de colles més modestes i perquè acostuma a mullar-se i això, entre el periodisme casteller, no és la cosa més habitual (bé, alguns es mullen només quan parlen d'algunes colles, però mai quan parlen d'altres, no fos cas ...).
En el seu últim post Fitxatges de canalla (el gran tabú) sembla demanar una major transparència per part de les colles en alguns temes que sovint resulten incòmodes.
Com a comentari al seu blog, he escrit el següent (he de reconèixer que de manera poc reflexiva i acurada, però després d'haver-la llegit he pensat que ja m'estava prou bé):
Els castells no són una activitat "normal". La gent no va pel carrer emparrant-se els uns damunt dels altres. No entenc el concepte "normalitzar". Els castells són una activitat prou específica perquè no s'hagi de "normalitzar", sobretot si aquesta "normalització" significa apropar-se o ser entesa per aquests "ulls de segons qui" que mai han pretès entendre aquest món i no ho faran mai. A mi personalment aquests "segons qui" no m'interessen en absolut i si no s'acosten als castells millor. Jo crec que el món casteller està absolutament integrat, no només apropat, en el "seu públic". Les lesions existeixen i tothom ho sap (o s'ho pot imaginar), les tensions entre colles, dintre de les mateixes colles, dintre de la Coordinadora, rivalitats, etc. existeixen i tothom ho sap, com passa en qualsevol col·lectiu humà, des d'una família nuclear fins a l'entitat més gran que ens puguem imaginar. I esclar, de vegades també hi ha situacions incòmodes relacionades amb la canalla i/o les seves famílies, igual que passa entre alguns equips infantils de futbol o bàsquet, en les elaboracions de llistes de matriculació escolar o amb les preferències de la iaia vers un nét o un altre. Per això penso que és molt important regular mínimament aquest aspecte (el de la canalla) que tantes crítiques ha rebut. El problema no és exclusiu del món casteller, és un problema de valors inherent a la nostra societat i com que de vegades sembla que alguns no sabem gestionar correctament aquests valors ha de venir algú (el papa, la mama, l'Estat o la Coordinadora) que ens ho reguli. Som entitats vives, amb les nostres virtuts i els nostres defectes. Els castellers no som santets, però tampoc imbècils i massa vegades s'ha confós el ser transparent amb permetre que algú vagi a sucar-hi pa des de la més integral de les ignoràncies i la mala fe.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada