divendres, 28 d’octubre del 2011

Santa Úrsula 2011. El dia després.

                                 Foto: Efren Garcia

Sé que hi ha gent que pensa que només escric en aquest bloc sobre la Colla Joves quan les coses van bé. Això no és cert, només escric quan em ve de gust i no em fa massa mandra. Aquest bloc no va néixer com un espai on anar fent cròniques de les diades sinó com un espai on, de tant en tant, parlar sobre temes castellers, especialment aquells que em toquin de més a prop.

De l'última diada de Sta. Úrsula ja s'ha escrit tot, per tant no repetiré allò que ja han fet molt millor que el que pugui fer jo altres companys blocaires.

Sobre la temporada de la Colla Joves també se n'ha escrit molt i, segurament, dóna per escriure'n molt més. No sé si des dels blocs sortiran les solucions que posin fi als possibles problemes que puguin afectar la colla, però el que és segur és que la xarxa reflecteix la necessitat d'una reflexió profunda i tranquil·la (sobretot molt tranquil·la) i a gran escala, és a dir, oberta a tothom de la colla. Tothom s'ha de sentir important perquè a la colla li ha d'importar allò que cadascú pugui opinar.

El món casteller actual demana revisar els models de gestió dels diferents àmbits de les colles de manera pràcticament permanent i això no ha de fer por a ningú, ans al contrari, és un procediment indispensable de progressió i millora en qualsevol àmbit i, de manera especial, en aquells on hi ha implicat un grup humà tant nombrós i heterogeni com una colla castellera.

La Colla Joves té un potencial que no es correspon als resultats obtinguts aquesta temporada. Té una història i una tradició que l'avala, però això no garanteix l'èxit a les places. Ha de trobar la manera de tornar a ser una colla respectada per la seva manera de fer i entendre els castells i temuda per la seva capacitat de lluita i superació.

Jo confio molt en la colla, sempre ho he fet. Sempre he cregut en la Colla Joves Xiquets de Valls i no deixaré de fer-ho ara. No puc deixar de creure en una colla que ha escrit moltes de les pàgines més importants de la història dels castells. No puc deixar de creure en la colla que té les arrels més profundes i llunyanes del món casteller, pesi a qui pesi. No puc deixar de creure en la colla que té per davant un futur encara més gloriós que el seu passat.
No puc deixar d'estar orgullós de la Colla Joves Xiquets de Valls!

dimarts, 18 d’octubre del 2011

Els Castellers de la Sagrada Família també són Patrimoni de l'Eixample

                                     Fotos Lluisa Coquard

Després d'uns dies d'incertesa, els Castellers de la Sagrada Família han pogut celebrar la seva diada en pròpia plaça i ho han fet de manera brillant aconseguint la millor actuació del seu historial.


Després del pilar de 4 de salutació, la colla ha obert plaça amb el 5 de 7. Aquesta vegada, a diferència del Concur7, s'ha hagut de treballar de valent des de poc abans de coronar-se. Tot i no portar unes mides perfectes no semblava que s'hagués de complicar tant ni tan sobtadament. Els nervis no han ajudat gens, però un gran treball del tronc i la no precipitació del pom a l'hora de sortir han permès que el castell es descarregués donant pas a la lògica eufòria dels components de la colla.
El 4 de 7 i el 3 de 7, tots dos amb pilar incorporat i resolts de manera molt solvent (especialment el 4) han demostrat, una vegada més, que res del que ha passat aquest any ha estat producte de la casualitat.
La cirereta ha arribat a la ronda de pilars on s'han fet dos espadats de 5, el ja habitual aixecat i baixatper sota i un altre estàndard amb l'estrena del segon i la terç que s'han executat a la perfecció.

D'aquesta actuació i de les setmanes precedents hi ha molts aspectes que hauran sortit reforçats, però n'hi ha dos que centren el meu interès.
Per una banda, vull creure que s'ha aconseguit una més gran consideració cap al fet casteller en general i cap a la colla Castellers de la Sagrada Família en particular per part de les institucions del Districte. Si més no, el gest que va tenir el Regidor, el Sr. Ardanuy, d'assistir a la diada l'entenc com un acte de suport explícit a la festa i de reconciliació institucional. D'aquesta manera la colla rep el tracte que es mereix i el que correspon a una institució. És així com jo he viscut sempre la relació de les colles amb l'Administració i no ho entenc d'una altra manera. Això ens porta al segon aspecte que ha de sortir reforçat: la pròpia colla, però no perquè hagi aconseguit cap victòria sobre ningú, sinó perquè ha actuat (i així se li ha reconegut) com a tal institució. Molts pensareu que ja ho era abans i teniu raó, però era una institució virtual, com per desgràcia passa sovint amb els col·lectius de cultura popular més modestos.
Ara, Castellers de la Sagrada Família és una institució una mica més gran, per la qualitat dels seus castells, per la qualitat de la seva gent i per la quantitat i la qualitat dels suports que ha rebut del món casteller i, fins i tot, d'altres àmbits.

Tot això té un preu: més responsabilitat. No és el primer cop que parlo de responsabilitat en aquest bloc, però aquesta és la realitat. Li hem demanat al món casteller suport i solidaritat (per una causa justa, és cert) i ara tocarà tornar-ho. Com? La resposta ens la va donar el cap de colla en finalitzar l'actuació. Que molts no hi éreu? No patiu, aviat ho anireu veient.

dimarts, 4 d’octubre del 2011

Un reconeixement merescut

     Foto: Efren Garcia

Els Castellers de la Sagrada Família han confirmat, una vegada més, la seva progressió . Una altra estrena a la primera, aquest cop el 5 de 7, ha estat el premi al treball realitzat al llarg de tota la temporada.
La colla s’ha tret el mal regust que va deixar la suspensió de l’actuació de la Mercè per la pluja aconseguint els objectius proposats per a aquell dia: descarregar el primer 5 de 7 de la colla, acompanyat del 3 i el 4 de 7 amb l’agulla. Aquesta actuació ha suposat el 4t lloc al Concur7 ex-aequo amb els Minyons de l’Arboç.

Però el premi que més il·lusió ha fet ha estat, sens dubte, el reconeixement a la bona feina que ha arribat en forma de primer guardó que s’atorga a la millor execució tècnica.
Sé que la meva objectivitat pot considerar-se nul·la per la meva vinculació a la colla, però això no em treu del dret a considerar-ho com a una decisió absolutament justa i ho argumentaré.
Primer de tot, però, vull deixar clar que en això dels castells no hi ha veritats absolutes i, per tant, és possible que ahir hi hagués alguna altra colla que també es mereixés aquest premi. En tot cas, el que em sembla clar és que ningú pot discutir la qualitat tècnica dels castells exhibits ahir pels Castellers de la Sagrada Família.

Sens dubte, hi ha molt a millorar fins i tot dins del nivell de castells en què ens trobem, però hi ha detalls d’ahir que mereixen ser explicats i que ajuden a entendre el reconeixement de què vàrem ser objecte.
No és habitual que el primer cop que intentes un castell mostri la solvència del 5 de 7 d’ahir. Només va haver-hi un parell de moments al descarregar-lo que va presentar algun problema, però que es van resoldre molt bé. Per què? Doncs perquè els esperàvem. Ho havíem comentat als assajos i sabíem que ens passaria, per tal calia saber què fer per a minimitzar-ho. I així va ser.
Resultat: es va carregar de forma gairebé perfecte i es va descarregar amb els nervis justos per a no patir.

Es van agafar unes mides perfectes i tot va anar com una seda, però molta gent no sap que a meitat de setmana sabíem que faltarien mans prou importants  com per a fer perillar la intenció de portar-lo a plaça. Es va parlar amb altres membres de la colla que no hi estaven avesats (poc o gens) a la posició de primeres, van acceptar d’anar-hi i van fer una feina excel·lent. Per què? Perquè en tot moment van tenir confiança en el que anaven a fer i van seguir els consells que se’ls va donar. La colla va confiar en ells i ells van respondre perfectament. Quan tothom hi porta treballant molt de temps i amb un compromís d’assaig tan alt, tothom confia en el company o companya que té al costat perquè sap que ho donarà tot.
Resultat: una pinya compacta que va mantenir els segons clavats en tot moment. Aquí cal agrair el suport que vàrem rebre de companys d’altres colles que ens van permetre tenir un cordó de castell de vuit.

L’execució del 4 de 7 amb l’agulla va ser impecable. La forma del quatre es va mantenir fins que es va descarregar l’estructura i el pilar va restar dret com ja és costum en aquesta colla. Molts companys pensen que va ser aquest el castell en el qual es va fixar el jurat a l’hora de concedir el premi a la millor execució tècnica.

El 3 de 7 amb el pilar potser va ser el que va presentar més problemes però es van resoldre sense massa complicacions. Tot i això també va mostrar un aspecte  fenomenal.

De la canalla van destacar la seva decisió i el fet que, en cap moment, van mirar avall, demostrant la confiança que tenen en ells mateixos i en la feina dels seus companys dels pisos inferiors i la pinya.

No és la primera vegada que intento explicar les claus d’aquests èxits, per tant no em repetiré.
Aquest ha estat un pas més en una evolució natural i esperada per la forma de treballar de la colla.

El reconeixement per part de personalitats del món casteller més tradicional sobre una colla, fins ara, pràcticament desconeguda a la zona, contrasta una vegada més amb el que, per a mi, és encara un dèficit a Barcelona.
És cert que les coses han canviat molt en els últims deu o quinze anys, però els castells encara estan lluny de la consideració que crec que es mereixen a la nostra ciutat. Situacions com la viscuda aquest any per la Mercè haurien de ser objecte de reflexió. No es pot negar l’entrada a l’Ajuntament a la canalla de les colles amb la que estava caient del cel en aquells moments.
La decisió de suspendre l’actuació es va prendre quan encara quedava mitja hora per a l’inici programat i es va fer sense considerar-ho prèviament amb els caps de colla. Simplement se’ls va informar. Entenc que hi havia una agenda d’actes programats, però això només fa que evidenciar que els castells encara no són l’acte central de la Festa Major, cosa que evidentment no passa a altres poblacions on, com a mínim s’haguessin esperat un temps prudencial a veure si al menys es podia completar alguna ronda. Què hauria passat si la pluja hagués fet acte de presència el dia de la trobada de colles convidades?  Si realment creiem que som Patrimoni de la Humanitat  ho hem de demostrar i tenir-ne cura com cal i a Barcelona aquesta cura hauria de començar per les colles locals i fer-se extensiu als barris on sovint els castells encara fan nosa quan s’ha de tallar algun carrer on no hi passa pràcticament cap cotxe un diumenge al migdia o recuperar la presència d’una ambulància que s’ha de traslladar 500 metres et costa, com a mínim,  una aturada d’una hora. Per no parlar d'algun animal que es dedica a sabotejar la feina dels grallers tirant potents trons al cel obert del local d'assaig.

Els Castellers de la Sagrada Família ja tenim el reconeixement de bona part del món casteller més exigent perquè han vist en la feina de la colla un compromís amb els castells i en la manera de fer-los com a una manera d’entendre la nostra cultura que cal preservar i reivindicar i ho fa en un ambient i context urbà i capitalí que no sempre és prou favorable.
Estic segur que cada cop hi haurà més gent a la nostra ciutat que entendrà la necessitat de preservar aquest petit gran tresor que són els nostres castells.
Els Castellers de la Sagrada Família ho posaran tot de la seva part per a fer de Barcelona una ciutat encara més castellera.

dijous, 1 de setembre del 2011

Ara més que mai, orgullós de ser de la Joves!


Abans que res, deixar clar que no estic satisfet de l'actuació de la Colla Joves en la diada de Sant Fèlix en el sentit estricte del resultat dels castells realitzats. La colla està lluny del que d'ella s'espera i estic convençut que els responsables de la colla estan treballant de valent per a trobar el camí que torni a portar la Colla Joves al lloc que li correspon. I els resultats arribaran, n'estic segur. Del que sí estic content és de l'esperit de lluita que, una vegada més, va demostrar la colla.

Enmig de l'allau de crítiques que ha rebut en les últimes hores de part de veus "enteses" i "autoritzades", algú aliè a la colla ha tingut la gosadia de fer-se la següent pregunta: si la Colla Joves és capaç de carregar dos castells de 9 estant en hores baixes, què no farà quan estigui bé.

Ja fa temps que es posa en dubte la participació de la Colla Joves en la diada de Sant Fèlix. Sense anar més lluny, fa tot just un any ja se sentien veus que demanaven un relleu en la cita vilafranquina. No cal recordar què va passar l'últim tram de la temporada.

I si bé és cert que no es pot viure del passat, aquest ens aporta experiència, perspectiva i memòria.

Després d'una temporada absolutament irregular, la colla va descarregar per Sant Fèlix el 4 de 9 net, juntament amb el 3 de 9 i el 2 de 9.

Després d'un gravíssim accident a la Bisbal quinze dies abans, la colla va sortir de 3 de 9 a Vilafranca. Encara recordo com si fos ara la que crec que ha estat l'ovació més colpidora que he sentit mai per Sant Fèlix en el moment de col•locar els segons damunt el cordó. La Colla Joves no ho ha oblidat.

De situacions com aquestes us en podria citar unes quantes més. Sense anar més lluny, aquesta mateixa temporada la Colla Joves arriba a Vilafranca molt tocada, amb un incomptable nombre d'ocasions en que la canalla havia tirat enrera i que només 48 hores abans a l'Arboç, el dia que els crios tiren amunt en el 5 de 8 (un castell en què la colla fa anys que hi té una confiança extrema) cau poc després de carregar-lo. Tot i això, aquell mateix dia es confirma el mateix objectiu que s'havia decidit a l'últim assaig: descarregar la tripleta per Sant Fèlix.

Molta gent no sap que l'ordre d'actuació previst a Vilafranca era 3 de 9, 4 de 9 i 5 de 8. El 2 de 8 apareix a la segona ronda condicionat per la caiguda del 3 i la negativa inicial de la canalla a tirar el 4 de 9. Després de la segona ronda, quanta gent a la plaça va apostar que la Colla Joves acabaria l'actuació amb el 4 de 8? Probablement la majoria, sobretot les veus enteses i autoritzades que citava al principi d'aquest post.

A Vilafranca la colla sempre ho ha portat tot, els castells que ha tingut i els que no. No n'hi ha prou amb el que hem fet, és cert. Potser no n'hi havia prou amb la tripleta, és possible. Altres colles es poden permetre el luxe de tornar-se "conservadores" després d'una caiguda o d'un tram de temporada irregular. La Colla Joves Xiquets de Valls, no. La camisa i la seva història no li ho permet. I el compromís amb Vilafranca, tampoc. Si l'any no acaba bé i els administradors de Sant Fèlix 2012 decideixen que ha arribat l'hora que hi actuï una altra colla, s'acceptarà, s'intentarà millorar, treballar i fer les reflexions que calgui i quan considerin oportú que la Colla Joves pot tornar- hi, allà hi serà, disposada a donar-ho tot, com sempre.

Abans d'entrar a la plaça li vaig dir a la meva filla: " vagi com vagi l'actuació, quan acabi et vull veure amb el cap ben alt".

Sí, ara més que mai, orgullós de ser de la Joves!


dijous, 25 d’agost del 2011

Transparència castellera? Depèn qui ho demani

He llegit l'últim post publicat al blog de l'Efren Garcia, periodista responsable de la crònica castellera del diari ARA. Em sembla un blog força interessant tot i que no sempre estic d'acord amb la seva manera d'enfocar el món casteller (això em passa amb tothom, per tant el problema sóc jo), però gaudeix de tot el meu respecte, sobretot perquè té un discurs diferent i sensible a tot el ventall de colles més modestes i perquè acostuma a mullar-se i això, entre el periodisme casteller, no és la cosa més habitual (bé, alguns es mullen només quan parlen d'algunes colles, però mai quan parlen d'altres, no fos cas ...).

En el seu últim post Fitxatges de canalla (el gran tabú) sembla demanar una major transparència per part de les colles en alguns temes que sovint resulten incòmodes.
Com a comentari al seu blog, he escrit el següent (he de reconèixer que de manera poc reflexiva i acurada, però després d'haver-la llegit he pensat que ja m'estava prou bé):

Els castells no són una activitat "normal". La gent no va pel carrer emparrant-se els uns damunt dels altres. No entenc el concepte "normalitzar". Els castells són una activitat prou específica perquè no s'hagi de "normalitzar", sobretot si aquesta "normalització" significa apropar-se o ser entesa per  aquests "ulls de segons qui" que mai han pretès entendre aquest món i no ho faran mai. A mi personalment aquests "segons qui" no m'interessen en absolut i si no s'acosten als castells millor. Jo crec que el món casteller està absolutament integrat, no només apropat, en el "seu públic". Les lesions existeixen i tothom ho sap (o s'ho pot imaginar), les tensions entre colles, dintre de les mateixes colles, dintre de la Coordinadora, rivalitats, etc. existeixen i tothom ho sap, com passa en qualsevol col·lectiu humà, des d'una família nuclear fins a l'entitat més gran que ens puguem imaginar. I esclar, de vegades també hi ha situacions incòmodes relacionades amb la canalla i/o les seves famílies, igual que passa entre alguns equips infantils de futbol o bàsquet, en les elaboracions de llistes de matriculació escolar o amb les preferències de la iaia vers un nét o un altre. Per això penso que és molt important regular mínimament aquest aspecte (el de la canalla) que tantes crítiques ha rebut. El problema no és exclusiu del món casteller, és un problema de valors inherent a la nostra societat i com que de vegades sembla que alguns no sabem gestionar correctament aquests valors ha de venir algú (el papa, la mama, l'Estat o la Coordinadora) que ens ho reguli. Som entitats vives, amb les nostres virtuts i els nostres defectes. Els castellers no som santets, però tampoc imbècils i massa vegades s'ha confós el ser transparent amb permetre que algú vagi a sucar-hi pa des de la més integral de les ignoràncies i la mala fe.

dilluns, 4 de juliol del 2011

Maduresa


Actuació molt important dels Castellers de la Sagrada Família aquest diumenge. No hi ha hagut cap fita nova, ni s’ha estrenat cap castell, però la colla ha fet un altre pas cap a la maduresa. La colla ha tornat a descarregar dos castells de 7 (el 3 i el 4) però  això, afortunadament, ja fa temps que no és notícia. La novetat ha estat en el que podríem considerar un canvi de xip.
La colla arriba a l’assaig de divendres amb la noticia de més baixes en el tronc a les ja previstes per a aquesta diada i que no eren poques. Per a qualsevol colla, afrontar tres baixes segures i una de possible en el tronc dels  castells de la seva categoria és un problema seriós. El divendres s’assaja el  4 de 7 amb dos  terços que venen de dalt i que només havien fet un parell d’assajos (un d’ells només n’havia fet un) en aquesta posició i el 3 de 7 no es pot ni provar, tot i que sí es va fer una bona prova dimarts en què hi va pujar una aixecadora nova que acabaria debutant diumenge en un castell de 7. Si no hi ha cap altra adversitat i es recupera  un terç per al tres que ha estat malalt tota la setmana, es faran els dos castells de 7. Aquesta era la intenció en acabar l’assaig.
Diumenge al migdia, al Passeig de Sant Joan, els Castellers de la Sagrada Família descarreguen el 3 i el 4 de 7 sense cap problema i afegeixen un 5 de 6 pensant ja, de forma clara, en el repte del  5 de 7 (castell que,  ja avanço aquí, la colla descarregarà a la primera).
Fins fa molt poquet, la colla no s’hauria atrevit a fer aquesta actuació amb el reguitzell de baixes i amb les poques proves concretes per a  aquesta diada. Però aquest cop sí ha estat capaç i ho ha estat, no per temeritat,  ni inconsciència, ni improvisació, sinó perquè porta incorporant gent nova en els castells al llarg de tota la temporada. Si no ho recordo malament, no hi ha hagut una sola alineació del  4 de 7 que s’hagi repetit des del primer que va descarregar la colla! Això ha permès que, malgrat pugui haver uns teòrics castellers habituals, ja és molta la gent que ha fet aquest castell i alguns en posicions diferents. Molts dimarts es poden fer proves netes de cara al 3 i el 4, normals o amb agulla, i això significa doblar els assajos. Per tant, que  l’últim dia no es pugui  provar un castell determinat, ja no és impediment per a portar-lo a plaça.
El cap de setmana passat  ja va haver un preludi: la colla va fer sola quatre castells de 6 amb castellers no habituals i sense haver assajat troncs concrets. No calia: tothom ho havia fet dotzenes de vegades a l’assaig!  Només calia posar-ho sobre una pinya que porta tota la temporada mostrant-se molt sòlida. Els Castellers  de la Sagrada Família definitivament és una colla de 7, no perquè faci castells de 7, sinó perquè es comporta  com a tal.
I un aspecte no menys important i que no vull deixar de comentar. Moltes vegades he manifestat  a alguns companys els meus dubtes sobre la reacció de la colla davant una caiguda “de veritat”. Doncs bé, diumenge va haver una caiguda “de veritat” i que, tot i que no va ser d’un castell de la colla, sí que més de la meitat formaven part de la pinya. Van rebre uns quants companys i companyes. Res greu, però sempre molest i dolorós. L’actitud d’aquests castellers després de la trompada va ser exemplar i la del gruix de la colla en no dramatitzar un fet que és intrínsec  als castells em fa esvair bona part dels meus neguits. 

dimarts, 3 de maig del 2011

Un pas més


Tot just un any després del primer 3 de 7, els Castellers de la Sagrada Família l’hi han afegit un pilar al mig, fet que, juntament amb el 4 de 7 amb el pilar, el 4 de 7 i la cirereta del vano de 5 per sota ha significat que la colla es tornés a superar i fes la seva millor actuació fins al moment.

Una vegada més, la feina feta als assajos ha donat els seus fruits. Sembla un tòpic, però és així. En els castells el risc zero no existeix, però és evident que has de treballar per a acostar-t’hi al màxim. Això només s’aconsegueix assajant una vegada i una altra. Encara que la dificultat augmenta a mesura que vas elevant el llistó, la màxima és la mateixa per a totes les categories, ja facis castells de sis o de nou.

Aquesta colla (com qualsevol altra) arribarà allà on vulgui arribar. Aconseguirà les fites que es proposi sempre i quan estigui disposada a dedicar les hores, l’esforç i el criteri necessaris.

Òbviament, com més alt és el nivell, més hores, més esforç i més criteri necessites.

La colla ha volgut fer aquests castells i els ha fet perquè hi ha dedicat tot allò que calia.

Amb el següent objectiu caldrà aplicar el mateix principi. Estic segur que passarà el mateix.




                       Moltes gràcies, companys!!!

 

divendres, 8 d’abril del 2011

80è aniversari de la República. Política i castells.

Quan es tornen a reivindicar identitats perdudes o robades, sovint s’intenta ridiculitzar aquesta actitud qualificant-la de victimista.

Per entendre el present i afrontar el futur, cal conèixer el passat.
Tots els col•lectius humans necessiten anar passant les pàgines del llibre de la seva història particular per a poder avançar. Només cal, però, que les pàgines no quedin en blanc.

Si us agraden els castells i la Història i teniu cinc minuts, pitgeu aquí.

dimarts, 15 de febrer del 2011

Millor actuació, més responsabilitat.

Castellers de la Sagrada Família - 3d7Castellers de la Sagrada Família - 4d7Castellers de la Sagrada Família - 4d7a descarregatCastellers de la Sagrada Família - P5
Fotos. Efren Garcia

Els Castellers de la Sagrada Família han realitzat la millor actuació de la seva història i ho han fet a la primera actuació de la temporada (exceptuant la trobada de la Candela) en una clara demostració d’intencions.

La colla s’ha proposat mantenir la línia ascendent que l’ha portat a consolidar els castells bàsics de 7 juntament amb el 4 amb l’agulla i la incorporació del pilar de 5 per sota al seu repertori. Amb el ritme d’assaig i l’actitud de tota la colla a l’hora de treballar els castells al local, la cosa promet. Tothom té clar quines són les limitacions de la colla, però també és conscient de quin és el seu potencial i aquest es troba, sens dubte, per sobre dels castells assolits fins ara. Sobre aquestes dues premisses haurà de transcórrer la temporada. De moment la colla ha contribuït (i de quina manera!) a millorar el nivell de la diada de Santa Eulàlia, havent-se erigit en una de les protagonistes de la jornada (juntament amb la Colla Castellera Jove de Barcelona, en el dia de la seva presentació oficial).

El nivell i la qualitat de l’actuació comporta un aspecte afegit: ara la colla té la responsabilitat de respondre a les expectatives que ha generat, però mantenint el seny que l’ha caracteritzat fins ara.

Si es continua treballant d’aquesta manera i, amb una mica de sort, s’aconsegueix la incorporació de nous elements a la colla, els resultats es podrien veure ben aviat.

A totes aquelles persones que llegeixin aquest post i encara no formin part de la colla, els convido a unir-se a aquest projecte. La il•lusió sobre una base de treball seriós, amb esforç gestionat des de la motivació i, fins i tot, la diversió (i molta! tal i com haureu pogut comprovar aquells que hàgiu viscut alguna de les cercaviles de la colla) estan assegurats.

El barri té un motiu més per a estar-ne orgullós. Té una colla que fa bons castells i que té una clara intenció de fer-ne més i millors.

Ja sabeu on som.

dilluns, 31 de gener del 2011

De la Plaça Gaudí a la Plaça del Blat. Un altre somni que s'ha fet realitat

La vida sovint et depara moments màgics. Em sento afortunat de poder dir que n’he viscut uns quants, petits instants que només adquireixen la dimensió que cadascú els vulgui donar. Molts d’aquests instants me’ls han donat els castells. Ara, quan miro enrere i penso el que he viscut com a casteller, començo a ser conscient de com he estat d’afortunat i em sento orgullós i agraït de formar part d’una generació que vam passar, com alguns diuen, els millors anys de la nostra vida participant de diades inoblidables i que tenen un lloc destacat en la història dels castells.

De sobte, quan més orgullós et sents de pertànyer a una colla històrica, et trobes compartint l’experiència de viure els castells en una colla modesta que tot just encara està escrivint les primeres pàgines de la seva història. Hi arribes gairebé per accident, sense cap mena d’intenció de quedar-t’hi (“estic mig retirat, a mi no m’atabaleu, jo només vinc a acompanyar la meva filla”).

Quan jo tenia l’edat de la Júlia recordo que el meu pare comentava que difícilment veuríem provar alguna vegada un castell de 9, però que aquest no seria el 3 de 9. Aquest castell no el veuríem mai, deia. Només el podíem somiar. Catorze anys més tard, no només el veuria descarregat per primer cop al segle, sinó que el seu fill hi aniria al folre. Es complia un somni.

La Júlia, no fa massa, em comentava : “papa, deu ser una passada pujar dalt d’ un castell a la Plaça del Blat”, i jo li contestava: “segur, però això ho tens una mica fotut”.

Aquest diumenge candeler , en el mateix lloc on hi actua la colla històrica, hi havia la colla modesta; en el mateix lloc on jo m’havia descalçat aquell dia llunyà de Santa Úrsula, es descalçava la meva filla. Un castell de 9 esdevenia un pilar de 4 que passava a convertir-se en un gamma extra d’emoció, orgull i immensa felicitat. Un petit instant que adquiria la més gran de les dimensions. Un petit castell que em concedia la més gran de les emocions: l’orgull d’un pare en veure com es compleix un somni d’un fill.

Vull expressar des d’aquí el meu profund agraïment als Castellers de la Sagrada Família per haver fet possible aquest dia inoblidable, per la comprensió que sempre he trobat en vosaltres a l’hora de compartir militàncies castelleres, especialment aquest diumenge, i per haver-me permès continuar aprenent coses noves en aquest món nostre. I, per damunt de tot, per fer feliç la Júlia.