divendres, 27 de gener del 2012

Castells i Barça

Mai m’ha agradat comparar els castells amb l’esport, sobretot aquell que s’assembla més a un espectacle o a un negoci que a una activitat física. Però com que de tot se’n pot aprendre, podem trobar-hi referents útils per a altres aspectes de les nostres vides com serien, en aquest cas, els castells.
Primer exposaré els que crec que són alguns dels pilars d'aquest Barça i després parlaré de castells.

El Barça actual és un model extraordinari de gestió de grup. Negar això a aquestes alçades seria absurd (bé, per a uns en concret, no, però la resta de l’Univers hi estaria bàsicament d’acord amb aquesta apreciació). I allò que té d’increïble, sota el meu punt de vista, és que en realitat el Pep Guardiola aplica una cosa tan elemental com és el sentit comú. I ho fa des del primer dia que es va fer càrrec de l’equip. És evident que si no tens talent i no t’acompanya una mica la sort, amb el sentit comú no n’hi ha prou. Però ningú negarà que sense aquest sentit comú només et podràs encomanar a la sort o a forces encara més poderoses.

Amb la primera cosa amb què el Pep va voler acabar va ser amb els divismes. Només arribar ja va dir que no comptava amb el Ronaldinho, el Deco i l’Eto’o, tres autèntics cracks, però que ell considerava un perill per a la cohesió del vestidor. Sense cohesió en un vestidor no hi ha victòries duradores. Un col•lectiu és una suma d’individualitats heterogènies al servei d’un objectiu comú, no un objectiu personal al servei d’uns pocs. Sovint ens confonem quan creiem que nosaltres sempre estem al servei del col•lectiu i el que en el fons estem fent és utilitzar el col•lectiu per al lluïment personal.

En un primer moment, molts es van posar les mans al cap al saber aquesta primera condició que havia posat el Pep. Després d’aquests més de 3 anys, no hi ha cap dubte que la va encertar de ple: 13 títols de 15 possibles (si no m’he descomptat).

Però aquí no s’acaben les mesures que ajuden a explicar l’èxit d’aquest Barça. El Pep ha construït un planter on tothom se sent important i valorat. Ha donat oportunitats a joves del Barça B i aquests l’han respost amb la il•lusió del qui se sent útil en un equip on ha somiat jugar des de que era petit. Aquests joves, però, han comptat amb l’ajut i el recolzament dels seus companys de més renom internacional. Els cracks consagrats no s'han vist amenaçats per les noves incorporacions, ans al contrari, ho han vist com una possibilitat de millorar la qualitat del vestidor. En aquestes últimes temporades ja he perdut el compte dels nanos que han debutat amb el primer equip i ho han fet amb un rendiment molt alt, fins i tot davant reptes importants.

El darrer aspecte que comentaré (de ben segur que n’hi ha més) és el de la identitat. El Pep té molt clar què és el Barça i què representa. Quina és la història del Barça i el paper que ha jugat (i encara hi juga) en el nostre país. Ha aconseguit complir un dels somnis atàvics del barcelonisme: guanyar la Lliga i la Champions amb un onze titular on la immensa majoria dels jugadors s’hagin format a La Masia. O sigui, nois de casa. Tenir clara la identitat et dóna un plus d’esforç i compromís que pot fer decantar la balança en favor de l’èxit en moments delicats. Una identitat que, evidentment, no té res a veure amb l’origen sinó, com diu l’antropòleg Pep Bernades, té a veure amb la identificació amb un espai que et fa ser com ets i lligat a uns valors que poden ser teus sense haver-ho de pensar. Aquests valors tant se’ls pot fer seus algú que hagi nascut aquí com algú que hagi nascut a Alaska. I aquests valors els vertebres a través d’una llengua amb la qual et comuniques amb aquells amb qui inconscientment identifiques com “un dels teus”, ni millor ni pitjor, simplement “un dels teus”. Per això el seguidor del Barça està content de sentir parlar català l’Iniesta (ja era hora!) o l’ex-blaugrana Touré Yayà i arribarà al Nirvana si algun dia ho fa el Messi.

Podríem continuar enumerant més aspectes com la no intromissió de la directiva en les decisions de l’entrenador i els seus col•laboradors; la importància de tenir un staff tècnic unit i amb unes responsabilitats ben definides que aplica les tècniques de treball més innovadores i que està en constant procés de recerca per a millorar el rendiment; l’exaltació de la cultura de l’esforç; la importància d’aconseguir un bon ambient al vestidor; mantenir una actitud respectuosa cap al rival fins i tot quan aquest no té raó (això és el que a mi em costaria més, ho confesso); una disciplina basada en la presa de consciència de la pròpia responsabilitat que comporta portar la samarreta que duus cada diumenge, ...

Tots aquests aspectes són aplicables a la gestió de grups de qualsevol àmbit. Després les coses poden sortir millor o pitjor, però el camí que pot acostar-nos a l’èxit ja ens l’han ensenyat. Només cal voler seguir-lo.

Al final no he tingut temps de parlar gens de castells.

Perdoneu!