dilluns, 19 d’abril del 2010

Premi a la voluntat d'existir

 

Descarregar per primera vegada un tres de set i completar l’actuació clàssica de 7 no és, certament, cap fita castellera mereixedora d’ocupar les portades dels diaris de demà. Però el camí que ha dut a un grup de gent de l’Eixample de Barcelona i, més concretament, del barri de la Sagrada Família a assolir-ho sí mereixeria, com a mínim, una columna en un espai dedicat a la reflexió.
Totes les colles castelleres neixen a poblacions o a barris de poblacions amb una identitat ben marcada i definida, on el sentit de pertinença a una comunitat (el barri, el poble o, fins i tot, la ciutat) està més o menys garantida per definició i on el suport dels convilatans es podria arribar a pressuposar (ja sé que no sempre és així). Totes, excepte una: els Castellers de la Sagrada Família. Aquesta colla està ubicada al barri que, possiblement, tingui menys personalitat pròpia de tota la ciutat: l’Eixample. Enteneu-me bé. No em refereixo al seu aspecte extern, amb les seves illes i edificis mundialment coneguts, sinó a aquell sentit de pertinença de bona part dels seus habitants al qual feia referència abans. És allò del “teixit social compromès” i coses semblants. Doncs, malgrat això, o potser per a desmentir-ho, existeix un grup de gent que sí se sent arrelat a un barri i lluita per mantenir vives un grapat de manifestacions de la nostra cultura popular, d’entre les que destaquen els castells. Aquest grapat de gent, de bona gent, on s’hi apleguen persones de totes les edats, ha obtingut un premi a la il•lusió i a l’esforç, basats en el treball, la constància, el bon “rollo”, la humilitat i, sobretot, les ganes d’existir com a col•lectiu i d’aprendre dia a dia. Un grup de gent que no només es contenta amb fer castells sinó que encara té temps per a mantenir vives altres tradicions nostres com els diables, les bèsties de foc o els gegants. Que encara tenen temps per anar a aprendre a tocar el tabal i la gralla, aquests instruments que tanta gent de casa nostra encara no ha entès que són l’ànima de la nostra festa. Aquesta festa que per a molts habitants de l’Eixample en general i del nostre barri, en particular, encara sona com a quelcom provincià i molt, molt folki.
Doncs deixeu-me dir, que al Passatge de Sant Pau nº 16 hi ha una colla de gent, nens, joves (molts joves!) i grans que aquest diumenge ha recollit un premi a la seva voluntat de mantenir viva una tradició al cor de la gran ciutat. Un premi petit, al capdavall, però no per això poc important. El camí no ha estat fàcil, ni s’acaba aquí. Tot just comença. A tots aquells que ja sou dins, no afluixeu! I els que encara no hi heu entrat, no us ho perdeu.
Paga la pena.