dilluns, 31 de gener del 2011

De la Plaça Gaudí a la Plaça del Blat. Un altre somni que s'ha fet realitat

La vida sovint et depara moments màgics. Em sento afortunat de poder dir que n’he viscut uns quants, petits instants que només adquireixen la dimensió que cadascú els vulgui donar. Molts d’aquests instants me’ls han donat els castells. Ara, quan miro enrere i penso el que he viscut com a casteller, començo a ser conscient de com he estat d’afortunat i em sento orgullós i agraït de formar part d’una generació que vam passar, com alguns diuen, els millors anys de la nostra vida participant de diades inoblidables i que tenen un lloc destacat en la història dels castells.

De sobte, quan més orgullós et sents de pertànyer a una colla històrica, et trobes compartint l’experiència de viure els castells en una colla modesta que tot just encara està escrivint les primeres pàgines de la seva història. Hi arribes gairebé per accident, sense cap mena d’intenció de quedar-t’hi (“estic mig retirat, a mi no m’atabaleu, jo només vinc a acompanyar la meva filla”).

Quan jo tenia l’edat de la Júlia recordo que el meu pare comentava que difícilment veuríem provar alguna vegada un castell de 9, però que aquest no seria el 3 de 9. Aquest castell no el veuríem mai, deia. Només el podíem somiar. Catorze anys més tard, no només el veuria descarregat per primer cop al segle, sinó que el seu fill hi aniria al folre. Es complia un somni.

La Júlia, no fa massa, em comentava : “papa, deu ser una passada pujar dalt d’ un castell a la Plaça del Blat”, i jo li contestava: “segur, però això ho tens una mica fotut”.

Aquest diumenge candeler , en el mateix lloc on hi actua la colla històrica, hi havia la colla modesta; en el mateix lloc on jo m’havia descalçat aquell dia llunyà de Santa Úrsula, es descalçava la meva filla. Un castell de 9 esdevenia un pilar de 4 que passava a convertir-se en un gamma extra d’emoció, orgull i immensa felicitat. Un petit instant que adquiria la més gran de les dimensions. Un petit castell que em concedia la més gran de les emocions: l’orgull d’un pare en veure com es compleix un somni d’un fill.

Vull expressar des d’aquí el meu profund agraïment als Castellers de la Sagrada Família per haver fet possible aquest dia inoblidable, per la comprensió que sempre he trobat en vosaltres a l’hora de compartir militàncies castelleres, especialment aquest diumenge, i per haver-me permès continuar aprenent coses noves en aquest món nostre. I, per damunt de tot, per fer feliç la Júlia.