divendres, 5 de març de 2010

En record del meu pare


                                    

Aquest diumenge farà un any de la mort del meu pare, l’Anton Montserrat, un home bo. Un home menut però fort i valent que va lluitar contra diverses malalties greus al llarg de la seva vida i que les va vèncer totes, però que el seu cor castigat va pagar la factura de la lluita una matinada del mes de març.
El meu pare era casteller, però no aquell casteller que tots tenim al cap amb camisa i faixa. El meu pare era CASTELLER.
Nascut a Llorenç del Penedès va rebre l’afició del seu pare, l’avi Cisco, casteller de la colla d’aficionats del poble i membre d’uns incipients Nens del Vendrell, que a la vegada l’havia rebut dels seus oncles, Francesc Torrents (que li feia de padrí) i Pau Guasch, ambdós de la Colla Nova dels Xiquets de Valls a l’època en que les colles vallenques es nodrien dels aficionats dels pobles del Camp de Tarragona i del Penedès.
Em va transmetre la passió pels castells ben aviat, quan em portava a veure els concursos de Can Jorba a mitjans dels anys 60, quan jo tenia 4 o 5 anys.
Seria impossible calcular el nombre d’hores que ens hem passat parlant de castells. Ho fèiem a casa, al cotxe, a la muntanya, fins i tot als enterros.
Els castells, senzillament, l’emocionaven. Recordo haver-lo vist amb els ulls plens de llàgrimes pels castells tantes vegades! Vàrem tenir la sort de viure els moments més brillants del sXX i tot el que portem del XXI i fer-ho, en moltes ocasions, com a protagonistes amb els nostres companys de la Colla Joves. Quantes emocions!, Quants moments de felicitat! (i també alguna decepció).
El meu pare em va ensenyar a estimar els castells tot veient-lo a ell com els estimava. Em va ensenyar a viure’ls, a sentir-los. Em va ensenyar a ser honest i saber reconèixer quan la nostra colla no havia estat bé i no perdre’m en la ceguesa del fanatisme. He de reconèixer que no sempre ho aconseguia. Em va ensenyar a, malgrat tot, respectar l’altra colla (encara que volgués que caiguessin fins i tot als assajos) i a reconèixer els seus mèrits. “Primer són els castells”, deia, “després les colles”. Però malgrat la seva proposta permanent per l’objectivitat, li queia la bava quan parlava de vosaltres, castellers de la Colla Joves, que podeu estar segurs que el vareu fer feliç moltes vegades (oi que sí, Lluís?)
No trobaria prou espai ni les paraules precises per poder escriure tot allò que voldria per tal de transmetre realment la relació del meu pare amb els castells. L’amic Ramon Codinas, extraordinari casteller dels Minyons de Terrassa, sí les va trobar i va escriure al fòrum “La Pinya” aquestes paraules en record seu, detall que mai li agrairé prou:

“Aquest cap de setmana hem rebut la trista noticia de l'òbit d'en Ton Montserrat, gran aficionat i seguidor dels castells i amb vincles a les colles Joves dels Xiquets de Valls i Nens del Vendrell.
Per a mi i per a altres companys de la meva colla, ell, junt amb el seu fill Francesc -membre de la Joves de Valls-, ha estat un bon amic sempre present en els moments claus i importants de la nostra història com a castellers. Algú que sempre et venia a fer un comentari oportú, amb qui podies parlar de qualsevol tema interessant referent als castells i amb qui, per tant, compartíem més que una passió comuna.
Aquell tipus de coneguts que, en les actuacions importants, sempre cerques inconscientment amb la mirada just abans d'enfilar-te i que, si no el veus, saps igualment que hi és. Un autèntic apassionat dels castells.
Són aquelles presències que als castellers ens animen i acompanyen durant l'execució del castell, que pateixen amb tu, que gaudeixen amb tu, aquells que fan vives les places i etern el fet casteller. Aquells sense els quals els castells no serien el que són.
Els castells ens gratifiquen en molts aspectes, i un dels més importants és que ens han unit, més enllà de l'espai i del temps, amb unes amistats molt especials. El seu record formarà part per sempre del meu bagatge casteller.
Et trobarem a faltar. Descansa en pau"

El meu pare va viure prou com per veure la seva néta, la Júlia, entrar a formar part d’una colla castellera, però no va ser a temps de veure-la pujar, tot i que sé, que d’alguna manera, s’ho ha manegat per a ser a prop seu cada cop que s’enfila dalt d’un castell amb els Castellers de la Sagrada Família, la colla del nostre barri.
M’agrada pensar que mon pare és en algun lloc assegut tranquil•lament tot xerrant de castells amb el meu avi i tota una colla de vells castellers (ara també amb el Jordi Crusells), orgullós de veure com la seva passió continua bategant en el cor d’una altra generació a la família.

Et trobem molt a faltar, Tonet!

6 comentaris:

  1. Xesco! és molt emotiu el record a ton pare, què bo és llegir-te i que se't remoga l'ànima i la pell! què gran eres ;)
    saps? el primer castell al que em vaig enfilar és el mateix que el de la júlia! un plaer debutar amb tota una castellera, que ho és, i molt abans de pujar a dalt dels castells!!

    amunt, sempre amunt!
    irene (àlies pere cullera :))

    ResponSuprimeix
  2. pd: com que villarato!!
    l'adul·lació va vindre després del partit per lo bé que ens ho havíem passat plegats, les dues colles i l'àrbitre! què divertit va ser! l'any que ve heu de vindre!!

    ResponSuprimeix
  3. Xesco com ja t'he dit la foto collonuda, i el texte molt emotiu, et felicito per l'escrit, i quina manera mes bona de recordar persones i situacions

    ResponSuprimeix
  4. Segur que el teu pare, a on sigui, es sent molt orgullós de la teva passió castellera i de com la transmets amb els teus escrits.

    EntidadQ

    ResponSuprimeix
  5. Ets un crack, Txesco! Molt emotiu aquest text. Una abraçada company.

    ResponSuprimeix