Aniversari i sentiment

Els Castellers de la Sagrada Família han celebrat aquest passat diumenge la diada de la festa major del barri. Aquesta actuació s’ha emmarcat dins dels actes de celebració del Xè Aniversari de la colla.

Els resultats de la diada ja són coneguts per tothom. Cinc castells de 8, quatre 5 de 7, dos 4 de 7 amb el pilar i un 3 de 7 aixequen el llistó del nivell casteller de la plaça de manera important.

Però aquí no faré una crònica de la diada en quant als castells assolits per cada colla. Prefereixo escriure sobre allò que vaig veure d’especial i vaig viure personalment. Els castells tal i com els entenc: un sentiment.

 

Foto: Magda Gómez

Vaig veure una colla, els Castellers de la Sagrada Família, que continua guanyant-se el respecte de cada cop més gent. Una colla que ha fet de la seva cohesió interna, del seu esforç per millorar constantment i de la implicació de la totalitat de la colla en aquelles activitats que no són estrictament el fer castells, el seu senyal d’identitat. I tot això amb una il·lusió i una alegria que s’acaba encomanant a la resta de la plaça.

Una colla feliç d’actuar al costat de tres colles grans i de poder oferir una actuació de nivell que, sens dubte, pot començar a quedar-se petita. Els crits de “un pis més!, un pis més!” en acabar l’actuació en són una mostra. Quan tota una colla hi creu vol dir que potser ha arribat el moment de posar-hi fil a l’agulla. Sense presses. La colla té altres objectius previs que estan a l’abast, però l’horitzó d’un castell de 8 comença a distingir-se, si més no en l’imaginari de la colla, que és per on es comença.

Una colla que manté una regularitat de la qual s’està fent ressò tot el món casteller tot i continuar presentant un reguitzell de canvis en els troncs que fa que pràcticament cap castell hagi repetit alineació. Per a una colla modesta, això ho considero d’un mèrit enorme i és una prova més de la solvència del seu treball a l’assaig.

Foto: Lluïsa Coquard

Vaig veure una colla, la Colla Joves Xiquets de Valls, orgullosa i encoratjada, capaç d’omplir dos autocars per a pujar a Barcelona ... a una actuació de barri!  Això, pels que coneixem la colla i ja fa un temps que estem en aquest negoci, sabem que és un fet insòlit.

Les ganes de tornar a ser al lloc que li correspon estan fent que s’hagi començat la temporada amb força i confiança. Troncs lleugers, estrenes de canalla i, sobretot, molts somriures a les cares dels companys de la Joves haurien de ser un bon presagi per a una temporada que serà llarga i dura, amb compromisos on la Colla Joves hi vol ser per donar la cara, presentar batalla (de bon rotllo ... o no) i tornar a demostrar al món casteller que MAI se la pot deixar de banda abans de començar una temporada, per malament que hagi anat l’anterior.

La Colla Joves és diferent, sempre ho ha estat. És una colla visceral, instintiva, arrauxada i, sovint, temerària (d’altres la qualifiquen d’inconscient). Bé, amb tot això al damunt ha tingut mals moments, però també ha farcit de jornades glorioses la història dels castells.

Però és aquesta mateixa diferència, dins del context d’on ve, la que fa que alguns dels seus components no tinguin cap problema en posar-se a ballar la polka (gairebé proscrita en l’àrea tradicional) amb els companys de les altres colles o que atorgui l’honor de fer un pilar a un dels seus castellers amb una camisa diferent.

Personalment vaig viure una jornada immensament feliç.  Juntament amb els castells aconseguits, el pilar de la Júlia al costat de la Joves (una vegada més, gràcies Albert!), el detall final del pilar (quin honor!, gràcies Pere!) i les mostres d’estima que vaig rebre per part de les dues colles no les oblidarem mai ni la meva família ni jo.

Vull agrair a la Colla Joves Xiquets de Valls i als Castellers de la Sagrada Família la comprensió vers un fet que sé que no és habitual avui en dia com és el de compartir militància castellera.

Però de fet no sé per què m’hauria de sorprendre. Com diu l’himne no oficial de Safa adaptant lleugerament la lletra: “el millor d’AQUESTES COLLES és la seva gent”

No vull acabar aquest escrit sense tenir, una vegada més, un record cap al meu pare. És inevitable. És més, no vull evitar-ho. Sempre vàrem anar junts als castells.

Sé que diumenge també hi era.

Fotos: Magda Gómez

La Colla Joves a la festa de Safa

Aquest diumenge dia 29 d'abril se celebra la diada castellera de la Festa Major del barri de la Sagrada Família amb la presència del Castellers de Sants, els Xiquets de Tarragona i la Colla Joves Xiquets de Valls que acompanyaran els amfitrions, els Castellers de la Sagrada Família.

Des del punt de vista personal serà un dia molt especial i m'encantarà poder-ho compartir amb la família i els amics de la Colla Joves i Safa.

Des del punt de vista casteller es presenta una diada força interessant atenent als programes que les quatre colles porten en cartera. De fet, és la diada més interessant a priori del cap de setmana.

Si tot va bé i els components de les colles convidades responen a la crida dels seus responsables tècnics podríem veure més d'un castell de vuit. Si més no aquesta és la intenció dels caps de colla.

Per part dels Castellers de la Sagrada Família els objectius estan ja decidits: 5 de 7, 4 de 7 amb l'agulla, 3 de 7 i vano de 5 de comiat. Sens dubte que ens trobem davant una actuació que mereix més públic que el que ja tenim assegurat cada cop que s'actua davant la Sagrada Família: el turista japonès.

Durant aquests darrers mesos es tenia el convenciment que aquesta podia ser una bona oportunitat per a estrenar com a plaça de vuit el tram del carrer Marina on tindrà lloc l'actuació. Doncs bé, això no podrà ser. I no perquè les colles convidades hagin renunciat a intentar-ho sinó perquè ja ho és des del 9 de maig de 1999.

Aquell dia es va celebrar la III Mostra d'Entitats de l'Eixample amb la participació dels Castellers de Barcelona i la Colla Joves Xiquets de Valls. Els barcelonins van intentar el 3 de 8 i van descarregar el 5 de 7, el 4 de 7 amb l'agulla i el 3 de 7. Els vallencs, per la seva banda, van descarregar el 4 de 8 i el 2 de 7 i van carregar el 3 de 8, per cert, caiguda de la qual encara se'n recorden alguns castellers que hi van pujar, entre ells l'actual cap de colla, en Pere Rico i no precisament perquè fos de les toves.

El que és un misteri és on era jo aquell dia perquè no recordo en absolut haver actuat mai amb la Joves davant la Sagrada Família i em consta que ningú va perdre el coneixement com a conseqüència de la caiguda.

Com a anècdota apuntaré que aquella temporada la Colla Joves va descarregar tretze 3 de 8, va fer tres intents desmuntats i un va quedar només en carregat ... el de la Sagrada Família. Però va significar l'inici d'una temporada que tots els castellers de la Colla Joves recordarem especialment per com va acabar: a la Diada de Santa Úrsula la colla va carregar per primera vegada sota el nom de Joves (la colla l'havia carregat a la Festa Major del Catllar l'agost de 1881, sota el nom de Colla Nova) el 4 de 9 net. Era el primer 4 de 9 net que veia la ciutat de Valls en tota la seva història.

Esperem que aquest retorn a la Plaça Gaudí sigui un presagi d'un altre 4 de 9 net vermell, però aquest cop descarregat. Si hi ha una colla capaç de redreçar-se quan tothom la dóna per morta aquesta és la Colla Joves Xiquets de Valls.

En quant als Castellers de la Sagrada Família, aquesta actuació podria ser el preludi del que, estic segur, acabarà sent un altre pas endavant de la colla en els seu objectiu de superar el nivell actual encarant fites que estan perfectament al seu abast.

I tot això en el marc de les celebracions del Xè aniversari. No us ho perdeu!

Moltes felicitats, Castellers de la Sagrada Família!

Castells i Barça

Mai m’ha agradat comparar els castells amb l’esport, sobretot aquell que s’assembla més a un espectacle o a un negoci que a una activitat física. Però com que de tot se’n pot aprendre, podem trobar-hi referents útils per a altres aspectes de les nostres vides com serien, en aquest cas, els castells.

Primer exposaré els que crec que són alguns dels pilars d'aquest Barça i després parlaré de castells.

El Barça actual és un model extraordinari de gestió de grup. Negar això a aquestes alçades seria absurd (bé, per a uns en concret, no, però la resta de l’Univers hi estaria bàsicament d’acord amb aquesta apreciació). I allò que té d’increïble, sota el meu punt de vista, és que en realitat el Pep Guardiola aplica una cosa tan elemental com és el sentit comú. I ho fa des del primer dia que es va fer càrrec de l’equip. És evident que si no tens talent i no t’acompanya una mica la sort, amb el sentit comú no n’hi ha prou. Però ningú negarà que sense aquest sentit comú només et podràs encomanar a la sort o a forces encara més poderoses.

Amb la primera cosa amb què el Pep va voler acabar va ser amb els divismes. Només arribar ja va dir que no comptava amb el Ronaldinho, el Deco i l’Eto’o, tres autèntics cracks, però que ell considerava un perill per a la cohesió del vestidor. Sense cohesió en un vestidor no hi ha victòries duradores. Un col•lectiu és una suma d’individualitats heterogènies al servei d’un objectiu comú, no un objectiu personal al servei d’uns pocs. Sovint ens confonem quan creiem que nosaltres sempre estem al servei del col•lectiu i el que en el fons estem fent és utilitzar el col•lectiu per al lluïment personal.

En un primer moment, molts es van posar les mans al cap al saber aquesta primera condició que havia posat el Pep. Després d’aquests més de 3 anys, no hi ha cap dubte que la va encertar de ple: 13 títols de 15 possibles (si no m’he descomptat).

Però aquí no s’acaben les mesures que ajuden a explicar l’èxit d’aquest Barça. El Pep ha construït un planter on tothom se sent important i valorat. Ha donat oportunitats a joves del Barça B i aquests l’han respost amb la il•lusió del qui se sent útil en un equip on ha somiat jugar des de que era petit. Aquests joves, però, han comptat amb l’ajut i el recolzament dels seus companys de més renom internacional. Els cracks consagrats no s'han vist amenaçats per les noves incorporacions, ans al contrari, ho han vist com una possibilitat de millorar la qualitat del vestidor. En aquestes últimes temporades ja he perdut el compte dels nanos que han debutat amb el primer equip i ho han fet amb un rendiment molt alt, fins i tot davant reptes importants.

El darrer aspecte que comentaré (de ben segur que n’hi ha més) és el de la identitat. El Pep té molt clar què és el Barça i què representa. Quina és la història del Barça i el paper que ha jugat (i encara hi juga) en el nostre país. Ha aconseguit complir un dels somnis atàvics del barcelonisme: guanyar la Lliga i la Champions amb un onze titular on la immensa majoria dels jugadors s’hagin format a La Masia. O sigui, nois de casa. Tenir clara la identitat et dóna un plus d’esforç i compromís que pot fer decantar la balança en favor de l’èxit en moments delicats. Una identitat que, evidentment, no té res a veure amb l’origen sinó, com diu l’antropòleg Pep Bernades, té a veure amb la identificació amb un espai que et fa ser com ets i lligat a uns valors que poden ser teus sense haver-ho de pensar. Aquests valors tant se’ls pot fer seus algú que hagi nascut aquí com algú que hagi nascut a Alaska. I aquests valors els vertebres a través d’una llengua amb la qual et comuniques amb aquells amb qui inconscientment identifiques com “un dels teus”, ni millor ni pitjor, simplement “un dels teus”. Per això el seguidor del Barça està content de sentir parlar català l’Iniesta (ja era hora!) o l’ex-blaugrana Touré Yayà i arribarà al Nirvana si algun dia ho fa el Messi.

Podríem continuar enumerant més aspectes com la no intromissió de la directiva en les decisions de l’entrenador i els seus col•laboradors; la importància de tenir un staff tècnic unit i amb unes responsabilitats ben definides que aplica les tècniques de treball més innovadores i que està en constant procés de recerca per a millorar el rendiment; l’exaltació de la cultura de l’esforç; la importància d’aconseguir un bon ambient al vestidor; mantenir una actitud respectuosa cap al rival fins i tot quan aquest no té raó (això és el que a mi em costaria més, ho confesso); una disciplina basada en la presa de consciència de la pròpia responsabilitat que comporta portar la samarreta que duus cada diumenge, ...

Tots aquests aspectes són aplicables a la gestió de grups de qualsevol àmbit. Després les coses poden sortir millor o pitjor, però el camí que pot acostar-nos a l’èxit ja ens l’han ensenyat. Només cal voler seguir-lo.

Al final no he tingut temps de parlar gens de castells.

Perdoneu!

Santa Úrsula 2011. El dia després.

                                 Foto: Efren Garcia



Sé que hi ha gent que pensa que només escric en aquest bloc sobre la Colla Joves quan les coses van bé. Això no és cert, només escric quan em ve de gust i no em fa massa mandra. Aquest bloc no va néixer com un espai on anar fent cròniques de les diades sinó com un espai on, de tant en tant, parlar sobre temes castellers, especialment aquells que em toquin de més a prop.

De l'última diada de Sta. Úrsula ja s'ha escrit tot, per tant no repetiré allò que ja han fet molt millor que el que pugui fer jo altres companys blocaires.

Sobre la temporada de la Colla Joves també se n'ha escrit molt i, segurament, dóna per escriure'n molt més. No sé si des dels blocs sortiran les solucions que posin fi als possibles problemes que puguin afectar la colla, però el que és segur és que la xarxa reflecteix la necessitat d'una reflexió profunda i tranquil·la (sobretot molt tranquil·la) i a gran escala, és a dir, oberta a tothom de la colla. Tothom s'ha de sentir important perquè a la colla li ha d'importar allò que cadascú pugui opinar.

El món casteller actual demana revisar els models de gestió dels diferents àmbits de les colles de manera pràcticament permanent i això no ha de fer por a ningú, ans al contrari, és un procediment indispensable de progressió i millora en qualsevol àmbit i, de manera especial, en aquells on hi ha implicat un grup humà tant nombrós i heterogeni com una colla castellera.

La Colla Joves té un potencial que no es correspon als resultats obtinguts aquesta temporada. Té una història i una tradició que l'avala, però això no garanteix l'èxit a les places. Ha de trobar la manera de tornar a ser una colla respectada per la seva manera de fer i entendre els castells i temuda per la seva capacitat de lluita i superació.

Jo confio molt en la colla, sempre ho he fet. Sempre he cregut en la Colla Joves Xiquets de Valls i no deixaré de fer-ho ara. No puc deixar de creure en una colla que ha escrit moltes de les pàgines més importants de la història dels castells. No puc deixar de creure en la colla que té les arrels més profundes i llunyanes del món casteller, pesi a qui pesi. No puc deixar de creure en la colla que té per davant un futur encara més gloriós que el seu passat.

No puc deixar d'estar orgullós de la Colla Joves Xiquets de Valls!

Els Castellers de la Sagrada Família també són Patrimoni de l'Eixample

                                     Fotos Lluisa Coquard

Després d'uns dies d'incertesa, els Castellers de la Sagrada Família han pogut celebrar la seva diada en pròpia plaça i ho han fet de manera brillant aconseguint la millor actuació del seu historial.

Després del pilar de 4 de salutació, la colla ha obert plaça amb el 5 de 7. Aquesta vegada, a diferència del Concur7, s'ha hagut de treballar de valent des de poc abans de coronar-se. Tot i no portar unes mides perfectes no semblava que s'hagués de complicar tant ni tan sobtadament. Els nervis no han ajudat gens, però un gran treball del tronc i la no precipitació del pom a l'hora de sortir han permès que el castell es descarregués donant pas a la lògica eufòria dels components de la colla.
El 4 de 7 i el 3 de 7, tots dos amb pilar incorporat i resolts de manera molt solvent (especialment el 4) han demostrat, una vegada més, que res del que ha passat aquest any ha estat producte de la casualitat.

La cirereta ha arribat a la ronda de pilars on s'han fet dos espadats de 5, el ja habitual aixecat i baixatper sota i un altre estàndard amb l'estrena del segon i la terç que s'han executat a la perfecció.

D'aquesta actuació i de les setmanes precedents hi ha molts aspectes que hauran sortit reforçats, però n'hi ha dos que centren el meu interès.
Per una banda, vull creure que s'ha aconseguit una més gran consideració cap al fet casteller en general i cap a la colla Castellers de la Sagrada Família en particular per part de les institucions del Districte. Si més no, el gest que va tenir el Regidor, el Sr. Ardanuy, d'assistir a la diada l'entenc com un acte de suport explícit a la festa i de reconciliació institucional. D'aquesta manera la colla rep el tracte que es mereix i el que correspon a una institució. És així com jo he viscut sempre la relació de les colles amb l'Administració i no ho entenc d'una altra manera. Això ens porta al segon aspecte que ha de sortir reforçat: la pròpia colla, però no perquè hagi aconseguit cap victòria sobre ningú, sinó perquè ha actuat (i així se li ha reconegut) com a tal institució. Molts pensareu que ja ho era abans i teniu raó, però era una institució virtual, com per desgràcia passa sovint amb els col·lectius de cultura popular més modestos.

Ara, Castellers de la Sagrada Família és una institució una mica més gran, per la qualitat dels seus castells, per la qualitat de la seva gent i per la quantitat i la qualitat dels suports que ha rebut del món casteller i, fins i tot, d'altres àmbits.

Tot això té un preu: més responsabilitat. No és el primer cop que parlo de responsabilitat en aquest bloc, però aquesta és la realitat. Li hem demanat al món casteller suport i solidaritat (per una causa justa, és cert) i ara tocarà tornar-ho. Com? La resposta ens la va donar el cap de colla en finalitzar l'actuació. Que molts no hi éreu? No patiu, aviat ho anireu veient.

Un reconeixement merescut

     Foto: Efren Garcia

Els Castellers de la Sagrada Família han confirmat, una vegada més, la seva progressió . Una altra estrena a la primera, aquest cop el 5 de 7, ha estat el premi al treball realitzat al llarg de tota la temporada.

La colla s’ha tret el mal regust que va deixar la suspensió de l’actuació de la Mercè per la pluja aconseguint els objectius proposats per a aquell dia: descarregar el primer 5 de 7 de la colla, acompanyat del 3 i el 4 de 7 amb l’agulla. Aquesta actuació ha suposat el 4t lloc al Concur7 ex-aequo amb els Minyons de l’Arboç.

Però el premi que més il·lusió ha fet ha estat, sens dubte, el reconeixement a la bona feina que ha arribat en forma de primer guardó que s’atorga a la millor execució tècnica.

Sé que la meva objectivitat pot considerar-se nul·la per la meva vinculació a la colla, però això no em treu del dret a considerar-ho com a una decisió absolutament justa i ho argumentaré.

Primer de tot, però, vull deixar clar que en això dels castells no hi ha veritats absolutes i, per tant, és possible que ahir hi hagués alguna altra colla que també es mereixés aquest premi. En tot cas, el que em sembla clar és que ningú pot discutir la qualitat tècnica dels castells exhibits ahir pels Castellers de la Sagrada Família.

Sens dubte, hi ha molt a millorar fins i tot dins del nivell de castells en què ens trobem, però hi ha detalls d’ahir que mereixen ser explicats i que ajuden a entendre el reconeixement de què vàrem ser objecte.

No és habitual que el primer cop que intentes un castell mostri la solvència del 5 de 7 d’ahir. Només va haver-hi un parell de moments al descarregar-lo que va presentar algun problema, però que es van resoldre molt bé. Per què? Doncs perquè els esperàvem. Ho havíem comentat als assajos i sabíem que ens passaria, per tal calia saber què fer per a minimitzar-ho. I així va ser.

Resultat: es va carregar de forma gairebé perfecte i es va descarregar amb els nervis justos per a no patir.

Es van agafar unes mides perfectes i tot va anar com una seda, però molta gent no sap que a meitat de setmana sabíem que faltarien mans prou importants  com per a fer perillar la intenció de portar-lo a plaça. Es va parlar amb altres membres de la colla que no hi estaven avesats (poc o gens) a la posició de primeres, van acceptar d’anar-hi i van fer una feina excel·lent. Per què? Perquè en tot moment van tenir confiança en el que anaven a fer i van seguir els consells que se’ls va donar. La colla va confiar en ells i ells van respondre perfectament. Quan tothom hi porta treballant molt de temps i amb un compromís d’assaig tan alt, tothom confia en el company o companya que té al costat perquè sap que ho donarà tot.

Resultat: una pinya compacta que va mantenir els segons clavats en tot moment. Aquí cal agrair el suport que vàrem rebre de companys d’altres colles que ens van permetre tenir un cordó de castell de vuit.

L’execució del 4 de 7 amb l’agulla va ser impecable. La forma del quatre es va mantenir fins que es va descarregar l’estructura i el pilar va restar dret com ja és costum en aquesta colla. Molts companys pensen que va ser aquest el castell en el qual es va fixar el jurat a l’hora de concedir el premi a la millor execució tècnica.

El 3 de 7 amb el pilar potser va ser el que va presentar més problemes però es van resoldre sense massa complicacions. Tot i això també va mostrar un aspecte  fenomenal.

De la canalla van destacar la seva decisió i el fet que, en cap moment, van mirar avall, demostrant la confiança que tenen en ells mateixos i en la feina dels seus companys dels pisos inferiors i la pinya.

No és la primera vegada que intento explicar les claus d’aquests èxits, per tant no em repetiré.

Aquest ha estat un pas més en una evolució natural i esperada per la forma de treballar de la colla.

El reconeixement per part de personalitats del món casteller més tradicional sobre una colla, fins ara, pràcticament desconeguda a la zona, contrasta una vegada més amb el que, per a mi, és encara un dèficit a Barcelona.

És cert que les coses han canviat molt en els últims deu o quinze anys, però els castells encara estan lluny de la consideració que crec que es mereixen a la nostra ciutat. Situacions com la viscuda aquest any per la Mercè haurien de ser objecte de reflexió. No es pot negar l’entrada a l’Ajuntament a la canalla de les colles amb la que estava caient del cel en aquells moments.

La decisió de suspendre l’actuació es va prendre quan encara quedava mitja hora per a l’inici programat i es va fer sense considerar-ho prèviament amb els caps de colla. Simplement se’ls va informar. Entenc que hi havia una agenda d’actes programats, però això només fa que evidenciar que els castells encara no són l’acte central de la Festa Major, cosa que evidentment no passa a altres poblacions on, com a mínim s’haguessin esperat un temps prudencial a veure si al menys es podia completar alguna ronda. Què hauria passat si la pluja hagués fet acte de presència el dia de la trobada de colles convidades?  Si realment creiem que som Patrimoni de la Humanitat  ho hem de demostrar i tenir-ne cura com cal i a Barcelona aquesta cura hauria de començar per les colles locals i fer-se extensiu als barris on sovint els castells encara fan nosa quan s’ha de tallar algun carrer on no hi passa pràcticament cap cotxe un diumenge al migdia o recuperar la presència d’una ambulància que s’ha de traslladar 500 metres et costa, com a mínim,  una aturada d’una hora. Per no parlar d'algun animal que es dedica a sabotejar la feina dels grallers tirant potents trons al cel obert del local d'assaig.

Els Castellers de la Sagrada Família ja tenim el reconeixement de bona part del món casteller més exigent perquè han vist en la feina de la colla un compromís amb els castells i en la manera de fer-los com a una manera d’entendre la nostra cultura que cal preservar i reivindicar i ho fa en un ambient i context urbà i capitalí que no sempre és prou favorable.

Estic segur que cada cop hi haurà més gent a la nostra ciutat que entendrà la necessitat de preservar aquest petit gran tresor que són els nostres castells.

Els Castellers de la Sagrada Família ho posaran tot de la seva part per a fer de Barcelona una ciutat encara més castellera.

Ara més que mai, orgullós de ser de la Joves!



Abans que res, deixar clar que no estic satisfet de l'actuació de la Colla Joves en la diada de Sant Fèlix en el sentit estricte del resultat dels castells realitzats. La colla està lluny del que d'ella s'espera i estic convençut que els responsables de la colla estan treballant de valent per a trobar el camí que torni a portar la Colla Joves al lloc que li correspon. I els resultats arribaran, n'estic segur. Del que sí estic content és de l'esperit de lluita que, una vegada més, va demostrar la colla.

Enmig de l'allau de crítiques que ha rebut en les últimes hores de part de veus "enteses" i "autoritzades", algú aliè a la colla ha tingut la gosadia de fer-se la següent pregunta: si la Colla Joves és capaç de carregar dos castells de 9 estant en hores baixes, què no farà quan estigui bé.

Ja fa temps que es posa en dubte la participació de la Colla Joves en la diada de Sant Fèlix. Sense anar més lluny, fa tot just un any ja se sentien veus que demanaven un relleu en la cita vilafranquina. No cal recordar què va passar l'últim tram de la temporada.

I si bé és cert que no es pot viure del passat, aquest ens aporta experiència, perspectiva i memòria.

Després d'una temporada absolutament irregular, la colla va descarregar per Sant Fèlix el 4 de 9 net, juntament amb el 3 de 9 i el 2 de 9.

Després d'un gravíssim accident a la Bisbal quinze dies abans, la colla va sortir de 3 de 9 a Vilafranca. Encara recordo com si fos ara la que crec que ha estat l'ovació més colpidora que he sentit mai per Sant Fèlix en el moment de col•locar els segons damunt el cordó. La Colla Joves no ho ha oblidat.

De situacions com aquestes us en podria citar unes quantes més. Sense anar més lluny, aquesta mateixa temporada la Colla Joves arriba a Vilafranca molt tocada, amb un incomptable nombre d'ocasions en que la canalla havia tirat enrera i que només 48 hores abans a l'Arboç, el dia que els crios tiren amunt en el 5 de 8 (un castell en què la colla fa anys que hi té una confiança extrema) cau poc després de carregar-lo. Tot i això, aquell mateix dia es confirma el mateix objectiu que s'havia decidit a l'últim assaig: descarregar la tripleta per Sant Fèlix.

Molta gent no sap que l'ordre d'actuació previst a Vilafranca era 3 de 9, 4 de 9 i 5 de 8. El 2 de 8 apareix a la segona ronda condicionat per la caiguda del 3 i la negativa inicial de la canalla a tirar el 4 de 9. Després de la segona ronda, quanta gent a la plaça va apostar que la Colla Joves acabaria l'actuació amb el 4 de 8? Probablement la majoria, sobretot les veus enteses i autoritzades que citava al principi d'aquest post.

A Vilafranca la colla sempre ho ha portat tot, els castells que ha tingut i els que no. No n'hi ha prou amb el que hem fet, és cert. Potser no n'hi havia prou amb la tripleta, és possible. Altres colles es poden permetre el luxe de tornar-se "conservadores" després d'una caiguda o d'un tram de temporada irregular. La Colla Joves Xiquets de Valls, no. La camisa i la seva història no li ho permet. I el compromís amb Vilafranca, tampoc. Si l'any no acaba bé i els administradors de Sant Fèlix 2012 decideixen que ha arribat l'hora que hi actuï una altra colla, s'acceptarà, s'intentarà millorar, treballar i fer les reflexions que calgui i quan considerin oportú que la Colla Joves pot tornar- hi, allà hi serà, disposada a donar-ho tot, com sempre.

Abans d'entrar a la plaça li vaig dir a la meva filla: " vagi com vagi l'actuació, quan acabi et vull veure amb el cap ben alt".

Sí, ara més que mai, orgullós de ser de la Joves!