dimarts, 26 d’octubre del 2010

Un 4 de 7 perfecte

Si hi hagués un concurs al castell més ben fet, al menys pel que fa a la categoria de 7, el 4 de 7 que van descarregar els Castellers de la Sagrada Família diumenge a l’Avinguda Mistral de Barcelona seria un seriós candidat a endur-se el primer premi.

La colla de l’Eixample ja porta 12 castells de 7 en un any ( a l’octubre de 2009 va fer el primer del seu historial). L’esforç i el compromís de tots els components de la colla ha portat no només a la simple consecució dels castells, sinó a la cura en intentar fer-los bonics. Això, certament, no sempre és possible (aquest any s’ha hagut de treballar de valent algun castell), però aconseguir un castell amb la planta del 4 de 7 de Mistral no és producte de la casualitat. Havia d’arribar un castell així per a que la colla cregui, encara més, en les seves possibilitats. I el més important de tot és que aquest castell es pot tornar a fer amb un munt de canvis si cal, com així ha estat al llarg de tota la temporada i s’ha tornat a repetir en aquesta ocasió en concret, perquè hi ha un planter de castellers suficient per a això i molt més. Que cap dels castellers que ha pujat altres cops i que diumenge no ho va fer pensi, ni per un moment, que amb la seva participació no hauria anat així. Hauria anat igual de bé perquè és el resultat d’un treball col•lectiu que va picant pedra cada dimarts i cada divendres on tothom s’hi ha implicat fins a les celles, des de l’últim company del cordó obert fins a l’enxaneta.

Aquest castell ha estat un regal de la colla per a la colla. Una petita perla que el castell ens retorna com a agraïment per haver-lo tractat amb il•lusió i respecte al llarg de tots aquests mesos.

Una autèntica joieta de la qual la colla pot sentir-se ben orgullosa.

dilluns, 25 d’octubre del 2010

Sta. Úrsula ho ha confirmat tot


 En una diada en què l’element emocional i psicològic hi juga un paper fonamental, les expressions que es veien a les cares dels castellers d’una i altra colla en entrar a la Plaça del Blat ja era un indicador d’allò que es veuria al llarg de l’actuació.

La Colla Joves Xiquets de Valls portava un programa i un ordre d’actuació tancats: 3 de 9, 5 de 9 i 4 de 9. Aquest any no hi hauria allò de “... i si descarreguem el 5, potser a la tercera ronda tirarem el ...”. No. Aquest any hi ha el que hi ha i tothom n’ha estat conscient. Es tractava d’assolir els castells que la colla podia plantejar-se de forma realista. Els assajos d’altres castells mostraven que encara s’havien de polir coses. Tot arribarà, no ho dubteu, però diumenge no tocava. El gran objectiu era descarregar els tres castells de 9 i d’aquesta manera millorar l’actuació del Concurs.

Tot i que va ser una llàstima no poder completar el 5 de 9 (hi havia possibilitats reals de fer-ho), l’actuació va estar tot un èxit. Es van descarregar el 3 i el 4 de 9 de forma molt solvent, tornant a demostrar la classe dels components del tronc, la qualitat i rapidesa de la canalla i l’ofici i capacitat de treball del folre i la pinya dels castellers de la Joves.

I com que a Valls els castells no es valoren només en funció del que has fet sinó també del que ha fet l’altra colla, doncs no cal dir gran cosa més.

Per a mi no hi va haver cap sorpresa (i és la tercera vegada aquest any) i s’ha tornat a confirmar allò que encara alguns diumenge, fins pocs minuts abans de la una, es negaven a creure.

No era el primer cop a la temporada que algú es plantejava tirar amunt castells que, al menys pel que es veia a la plaça, tenia justets o simplement no tenia.

Si algú volia plantejar un cara a cara amb un programa similar a la Colla Joves, però afegint-hi un altre castell, podia tenir alguna possibilitat d’endur-se el duel. Si l’objectiu era fer una de les millors diades de Sta. Úrsula de la història i de retruc escombrar els vermells de la plaça, ho podia pagar molt car. Però cadascú tria l’estratègia que creu convenient.

Per a qui vulgui apuntar-s’ho i dedicat especialment a tots aquells que en els seus escrits i comentaris no donaven crèdit al que havien vist els seus ulls al concurs de Tarragona, ahir la Colla Joves, sense SORPRESES, de forma raonablement ESPERADA i en una actuació d’ambdues colles que era perfectament POSSIBLE, no va quedar segona, simplement va GUANYAR.



dimecres, 20 d’octubre del 2010

Només una ambulància?

Els Castellers de la Sagrada Família han tornat a descarregar el 4 de 7 amb l'agulla a la diada de la colla. És el segon de la seva història i s'ha descarregat quan encara no fa un mes del primer. Aquest castell només s'ha pogut acompanyar del 3 de 7, a part dels tradicionals pilars d'entrada i de comiat. La colla aspirava a tornar
a descarregar tres castells de 7 (hi faltava el 4) i afegir-hi un vano de 5, per a continuar sumant de cara a aconseguir l'objectiu d'arribar a final de temporada havent fet 14 castells de 7(en portem 11) i poder ser considerada, oficialment, colla de 7.
A conseqüència de dues caigudes dels Castellers de la Vila de Gràcia, una castellera d'aquesta colla va resultar lesionada i es va creure convenient que l'ambulància la traslladés a l'hospital per tal de ser atesa. Afortunadament la lesió na va ser important. Com que només hi havia una ambulància es va suspendre momentàniament l'actuació, però després d'estar aturats gairebé una hora, els caps de colla van decidir donar per acabada la diada. Aquesta circumstància no és nova. Tinc entès que, al menys a la ciutat de Barcelona, l'Ajuntament només posa una ambulància per actuació. En cas de voler-ne una altra l'han de pagar les colles.
Estic segur que hi ha arguments que justifiquen aquesta limitació d'assistència sanitària a les places castelleres, però resulta evident que molts cops és un recurs insuficient.
A mi se'm fa difícil entendre com en una ciutat com Barcelona i en una plaça que està a menys d'1 km de dos hospitals importants (Creu Roja i Sant Pau) s'hagi de suspendre un acte de cultura popular que cada vegada estén més el seu arrelament per tot el territori, perquè no tinguis coberta suficientment l'assistència en cas d'accident.
Puc entendre, encara que no ho accepti, que tenir dues ambulàncies "inactives" durant dues hores pugui ser un "luxe" pressupostari, sobretot en els temps en que vivim, però em costa molt creure que no es pugui fer el relleu del vehicle en menys d'una hora. Si el tracte és una ambulància, considero que és per a tota l'actuació, és a dir, si en marxa una, ha de venir-ne una altra. És una simple qüestió de coordinació.
Què hagués passat si, en comptes d'un lesionat, n'hi hagués hagut dos (cosa que pot ser perfectament normal després de dues caigudes)?
Castellerament parlant, Barcelona ha millorat molt en els últims anys i no em refereixo només al nivell i a la quantitat de castells que s'assoleixen a la ciutat. Els castells i altres manifestacions de la nostra cultura popular estan ben presents al llarg de gairebé tot l'any i ja no són un element estrany per a la gran majoria de la població. Però potser encara falta comprendre el fet casteller amb naturalitat. Aquella naturalitat que hi ha a l'hora de donar per descomptat que fer castells a les fires i festes majors, festes de barri, o qualsevol altra data commemorativa o de rellevància per a la ciutat és un dels actes centrals de la festa i com a acte central mereix la millor organització possible, des de la que és responsabilitat exclusiva de les colles fins als temes de seguretat. És assumir amb naturalitat que els castells comporten un risc que és el que els fa emocionants i que les possibles conseqüències d'un contratemps com a conseqüència d'aquest risc han d'estar ben cobertes per l'administració i no només cobertes per un protocol de mínims.
I que consti que no estic demanant més diners, que tampoc anirien malament. Ja sé que no n'hi ha, tot i que per a altres manifestacions culturals que no tenen res a veure amb les nostres sempre queda un raconet.
Amb tot això, aquesta situació que es va donar diumenge a la Sagrada Família va comportar vàries conseqüències:
- Tirallongues de Manresa només van poder fer un castell. El desplaçament des de la seva ciutat i les despeses que això comporta els ha costat el mateix que si haguessin completat l'actuació.
- Castellers de la Vila de Gràcia no van poder reconduir l'actuació amb algun castell que podria haver servit per a recuperar mentalment la colla, sobretot, la canalla.
- Castellers de la Sagrada Família no van poder complir els seus objectius estrictament castellers i que a la vegada els acostés una mica més a obtenir un status oficial.
Malgrat no haver pogut completar l'actuació, els Castellers de la Sagrada Família van tornar a demostrar que lo de la Mercè no va ser casualitat i que, sigui quin sigui el reconeixement oficial que es doni a la colla a final de temporada, ja és una colla de 7 de ple dret.

dijous, 7 d’octubre del 2010

El meu concurs (II)



En el meu post anterior no vaig voler fer cap comentari referit a les diferents profecies que sobre el concurs s’havien anat pregonant al llarg de tot l’any i, especialment, des de Sant Fèlix (cosa que encara fa que les errades en la predicció encara siguin més greus) perquè el meu estat de felicitat transitòria no m’ho permetia. Com que ja m’he recuperat, ara m’hi puc tornar a posar.
No penso fer cap anàlisi de l’actuació de l’altra colla de Valls. En aquest sentit, només confirmar allò que ja vaig dir per Sant Fèlix i que continua sent perfectament vàlid a dia d’avui.
Utilitzar fins a l’esgotament expressions com “sorprenent”, “inesperada”, “imprevista”, ... referint-se a la segona posició de la Colla Joves, només pot obeir a dues coses: o bé és producte de buscar un adjectiu fàcil i tòpic per a un titular o les anàlisis que fan dels castells en general i de les colles vallenques en particular necessiten millorar de forma urgent. Si filéssim massa prim, podria significar fins i tot, manca de respecte.
Crec que per primera vegada  tot el món casteller sabia quins castells portava la Colla Joves al concurs. Tot i així, molta gent em preguntava si provaríem algun tro a la quarta ronda. La gent està acostumada a que la colla sovint ha fet intents, com a mínim, agosarats. I aquí ve la qüestió. En aquelles ocasions, molts periodistes i “analistes” ens havien acusat de manca de seny i de temeraris en intentar castells fora de les nostres possibilitats. Potser no els mancava raó. El que no és just és que, quan per una vegada la Colla Joves no se la juga amb un castell superior al 5 de 9 (com si aquest castell fos una garantia d’èxit per a algú!), és a dir, ha estat prudent potser per primera vegada a la seva vida, es digui que hagi aconseguit el segon lloc per sorpresa.
Quin criteri hem de seguir per a qualificar l’intent d’una colla de “temerari”?, només aquells castells que no tens prou assajats? O potser també hi podem afegir els castells que has assajat, però que no acaben d’anar prou bé?; castells que pots fotre dalt, però que la canalla ja t’ha “anunciat” que no et pujarà? , ...
¿Com algú es pot dedicar al periodisme casteller i repeteixi fins a tres vegades que algú ha quedat en una posició per sota del que ell esperava perquè havia arriscat per quedar primer? Per què no comenta que al final va haver d’arriscar per quedar segon? Arriscar què? No havíem quedat que la segona plaça ja estava també adjudicada?
Com es poden fer prediccions tan a la lleugera quan parles de castells de l’envergadura d’un 5 de 9, pilar de 8, 4 de 9 amb el pilar, 2 de 9, 2 de 8 net, etc? Que no has vist mai castells?
Com algú pot fer aquests comentaris si ha seguit l’evolució de les colles en els últims quatre mesos i se suposa que entén de castells? Que no has vist problemes en algunes posicions del tronc? Que no has vist l’evolució de la canalleta? Que ets cec?
¿Com algú que té accés al gran públic i que té la responsabilitat de ser objectiu i rigorós, no preveu que qualsevol de les dues colles de Valls “te la pot liar” estigui bé o no i que els pronòstics no serveixen de res?
M’hauria agradat que a la quarta ronda, la Colla Joves hagués col•locat dos segons dalt la pinya, només per a veure la cara que hauria posat més d’un.
Me’n guardaré molt de, malgrat tot això que he exposat, dir que una colla vallenca et farà o et deixarà de fer una cosa o una altra o de pronosticar en quina posició quedarà en un concurs.
Queda prou temps com per a viure un Santa Úrsula completament diferent del que hem vist al concurs, tant per part d’una colla com de l’altra. Algú s’atrevirà a parlar de sorpresa?
Deixem de fer prediccions barates que ens podem enganxar els dits tots plegats i per a arribar a segons quines conclusions ja tenim el conill, que segur que surt més barat.

dilluns, 4 d’octubre del 2010

El meu concurs


El d'ahir era un concurs especial a nivell personal. Des de l'any 1970 he assistit a tots els concursos i des de 1984 ho he fet com a casteller. En tots aquests anys sempre havia anat acompanyat de mon pare excepte en un en què no va poder anar-hi perquè estava convalescent d'una intervenció.
Aquesta edició era la primera des del seu traspàs. És normal que, a la tensió i als nervis propis del concurs, se m'hi afegís una bona dosi de fluixera emocional, cosa que es va fer evident en més d'una ocasió al llarg de la diada.
Però, ves per on, la vida et reserva molt sovint la oportunitat de reconduir i transformar absències en una espècie de continuïtat d'allò que has perdut gràcies a altres persones que formen o entren a formar part de la teva vida.
Ara qui m'acompanya (o a qui acompanyo) als castells és la meva filla, hereva amb escreix de la dèria familiar.
Però ahir no vàrem baixar nosaltres dos sols a Tarragona. Ahir vaig baixar acompanyat, a més, d'una colla d'amics amb qui comparteixo la mateixa passió. I en arribar a la plaça, a part de la gran família vermella, encara hi havia més amics preparats per a gaudir d'una gran jornada castellera, fos quin fos el resultat final. Però vet aquí que el destí va voler que el resultat final signifiqués una combinació quasi perfecte: la Colla Joves havia fet una gran actuació i els meus amics, molts d'ells donant suport explícit a la colla, van poder viure una experiència que, m'atreviria a dir, trigaran en oblidar.
Rebre les felicitacions i abraçades dels companys i amics dels Castellers de la Sagrada Família, una trentena de joves (i alguns una mica "més" joves) cadascun d'ells amb les seves preferències castelleres particulars, em va tenir en un estat d'emoció gairebé permanent.
I m'alegra també el fet que el concurs mostrés a molta gent que vivia aquesta experiència per primera vegada els castells en el seu estat més cru, menys simpàtic i menys "políticament correcte", però mostrant la seva cara més sincera. Una cara que no sempre agrada, però no amaga ni dissimula res. És tal com és i cal conèixer-la per entendre-la i respectar-la.
Qui sàpiga llegir la jornada d'ahir, s'haurà adonat que, a partir de cert moment, els punts ja no significaven gran cosa. Allà s'hi jugava una altra partida. Una partida que encara no ha acabat.
Tinc la sort d'haver tingut la oportunitat de viure els castells des de dues òptiques ben diferents, la del món tradicional i la del no-tradicional (per utilitzar una terminologia que tothom entengui). He de dir que per a mi això és un privilegi del qual n'estic molt orgullós. M'ajuda a viure el fet casteller d'una manera més completa. Ahir va ser com una síntesi de tot això. Aquests dos mons personificats en els meus companys de la Colla Joves i de Sagrada Família. Tan lluny una colla de l'altra i tan a prop meu totes dues.

PD: No penseu que me n'oblido dels "profetes" de la premsa castellera habitual que, una vegada més aquest any, s'han cobert de glòria en les seves prediccions. Però avui no en parlaré, soc massa feliç. Només recordar-els-hi que "la Joves és la Joves" (ah, no era així?)