dimecres, 2 de maig del 2012

Aniversari i sentiment


Els Castellers de la Sagrada Família han celebrat aquest passat diumenge la diada de la festa major del barri. Aquesta actuació s’ha emmarcat dins dels actes de celebració del Xè Aniversari de la colla.
Els resultats de la diada ja són coneguts per tothom. Cinc castells de 8, quatre 5 de 7, dos 4 de 7 amb el pilar i un 3 de 7 aixequen el llistó del nivell casteller de la plaça de manera important.

Però aquí no faré una crònica de la diada en quant als castells assolits per cada colla. Prefereixo escriure sobre allò que vaig veure d’especial i vaig viure personalment. Els castells tal i com els entenc: un sentiment.

 
Foto: Magda Gómez

Vaig veure una colla, els Castellers de la Sagrada Família, que continua guanyant-se el respecte de cada cop més gent. Una colla que ha fet de la seva cohesió interna, del seu esforç per millorar constantment i de la implicació de la totalitat de la colla en aquelles activitats que no són estrictament el fer castells, el seu senyal d’identitat. I tot això amb una il·lusió i una alegria que s’acaba encomanant a la resta de la plaça.

Una colla feliç d’actuar al costat de tres colles grans i de poder oferir una actuació de nivell que, sens dubte, pot començar a quedar-se petita. Els crits de “un pis més!, un pis més!” en acabar l’actuació en són una mostra. Quan tota una colla hi creu vol dir que potser ha arribat el moment de posar-hi fil a l’agulla. Sense presses. La colla té altres objectius previs que estan a l’abast, però l’horitzó d’un castell de 8 comença a distingir-se, si més no en l’imaginari de la colla, que és per on es comença.

Una colla que manté una regularitat de la qual s’està fent ressò tot el món casteller tot i continuar presentant un reguitzell de canvis en els troncs que fa que pràcticament cap castell hagi repetit alineació. Per a una colla modesta, això ho considero d’un mèrit enorme i és una prova més de la solvència del seu treball a l’assaig.


Foto: Lluïsa Coquard


Vaig veure una colla, la Colla Joves Xiquets de Valls, orgullosa i encoratjada, capaç d’omplir dos autocars per a pujar a Barcelona ... a una actuació de barri!  Això, pels que coneixem la colla i ja fa un temps que estem en aquest negoci, sabem que és un fet insòlit.
Les ganes de tornar a ser al lloc que li correspon estan fent que s’hagi començat la temporada amb força i confiança. Troncs lleugers, estrenes de canalla i, sobretot, molts somriures a les cares dels companys de la Joves haurien de ser un bon presagi per a una temporada que serà llarga i dura, amb compromisos on la Colla Joves hi vol ser per donar la cara, presentar batalla (de bon rotllo ... o no) i tornar a demostrar al món casteller que MAI se la pot deixar de banda abans de començar una temporada, per malament que hagi anat l’anterior.

La Colla Joves és diferent, sempre ho ha estat. És una colla visceral, instintiva, arrauxada i, sovint, temerària (d’altres la qualifiquen d’inconscient). Bé, amb tot això al damunt ha tingut mals moments, però també ha farcit de jornades glorioses la història dels castells.

Però és aquesta mateixa diferència, dins del context d’on ve, la que fa que alguns dels seus components no tinguin cap problema en posar-se a ballar la polka (gairebé proscrita en l’àrea tradicional) amb els companys de les altres colles o que atorgui l’honor de fer un pilar a un dels seus castellers amb una camisa diferent.

Personalment vaig viure una jornada immensament feliç.  Juntament amb els castells aconseguits, el pilar de la Júlia al costat de la Joves (una vegada més, gràcies Albert!), el detall final del pilar (quin honor!, gràcies Pere!) i les mostres d’estima que vaig rebre per part de les dues colles no les oblidarem mai ni la meva família ni jo.

Vull agrair a la Colla Joves Xiquets de Valls i als Castellers de la Sagrada Família la comprensió vers un fet que sé que no és habitual avui en dia com és el de compartir militància castellera.

Però de fet no sé per què m’hauria de sorprendre. Com diu l’himne no oficial de Safa adaptant lleugerament la lletra: “el millor d’AQUESTES COLLES és la seva gent”

No vull acabar aquest escrit sense tenir, una vegada més, un record cap al meu pare. És inevitable. És més, no vull evitar-ho. Sempre vàrem anar junts als castells.

Sé que diumenge també hi era.



Fotos: Magda Gómez













dijous, 26 d’abril del 2012

La Colla Joves a la festa de Safa

Aquest diumenge dia 29 d'abril se celebra la diada castellera de la Festa Major del barri de la Sagrada Família amb la presència del Castellers de Sants, els Xiquets de Tarragona i la Colla Joves Xiquets de Valls que acompanyaran els amfitrions, els Castellers de la Sagrada Família.

Des del punt de vista personal serà un dia molt especial i m'encantarà poder-ho compartir amb la família i els amics de la Colla Joves i Safa.

Des del punt de vista casteller es presenta una diada força interessant atenent als programes que les quatre colles porten en cartera. De fet, és la diada més interessant a priori del cap de setmana.

Si tot va bé i els components de les colles convidades responen a la crida dels seus responsables tècnics podríem veure més d'un castell de vuit. Si més no aquesta és la intenció dels caps de colla.

Per part dels Castellers de la Sagrada Família els objectius estan ja decidits: 5 de 7, 4 de 7 amb l'agulla, 3 de 7 i vano de 5 de comiat. Sens dubte que ens trobem davant una actuació que mereix més públic que el que ja tenim assegurat cada cop que s'actua davant la Sagrada Família: el turista japonès.

Durant aquests darrers mesos es tenia el convenciment que aquesta podia ser una bona oportunitat per a estrenar com a plaça de vuit el tram del carrer Marina on tindrà lloc l'actuació. Doncs bé, això no podrà ser. I no perquè les colles convidades hagin renunciat a intentar-ho sinó perquè ja ho és des del 9 de maig de 1999.

Aquell dia es va celebrar la III Mostra d'Entitats de l'Eixample amb la participació dels Castellers de Barcelona i la Colla Joves Xiquets de Valls. Els barcelonins van intentar el 3 de 8 i van descarregar el 5 de 7, el 4 de 7 amb l'agulla i el 3 de 7. Els vallencs, per la seva banda, van descarregar el 4 de 8 i el 2 de 7 i van carregar el 3 de 8, per cert, caiguda de la qual encara se'n recorden alguns castellers que hi van pujar, entre ells l'actual cap de colla, en Pere Rico i no precisament perquè fos de les toves.


El que és un misteri és on era jo aquell dia perquè no recordo en absolut haver actuat mai amb la Joves davant la Sagrada Família i em consta que ningú va perdre el coneixement com a conseqüència de la caiguda.

Com a anècdota apuntaré que aquella temporada la Colla Joves va descarregar tretze 3 de 8, va fer tres intents desmuntats i un va quedar només en carregat ... el de la Sagrada Família. Però va significar l'inici d'una temporada que tots els castellers de la Colla Joves recordarem especialment per com va acabar: a la Diada de Santa Úrsula la colla va carregar per primera vegada sota el nom de Joves (la colla l'havia carregat a la Festa Major del Catllar l'agost de 1881, sota el nom de Colla Nova) el 4 de 9 net. Era el primer 4 de 9 net que veia la ciutat de Valls en tota la seva història.

Esperem que aquest retorn a la Plaça Gaudí sigui un presagi d'un altre 4 de 9 net vermell, però aquest cop descarregat. Si hi ha una colla capaç de redreçar-se quan tothom la dóna per morta aquesta és la Colla Joves Xiquets de Valls.

En quant als Castellers de la Sagrada Família, aquesta actuació podria ser el preludi del que, estic segur, acabarà sent un altre pas endavant de la colla en els seu objectiu de superar el nivell actual encarant fites que estan perfectament al seu abast.

I tot això en el marc de les celebracions del Xè aniversari. No us ho perdeu!

Moltes felicitats, Castellers de la Sagrada Família!











divendres, 27 de gener del 2012

Castells i Barça

Mai m’ha agradat comparar els castells amb l’esport, sobretot aquell que s’assembla més a un espectacle o a un negoci que a una activitat física. Però com que de tot se’n pot aprendre, podem trobar-hi referents útils per a altres aspectes de les nostres vides com serien, en aquest cas, els castells.
Primer exposaré els que crec que són alguns dels pilars d'aquest Barça i després parlaré de castells.

El Barça actual és un model extraordinari de gestió de grup. Negar això a aquestes alçades seria absurd (bé, per a uns en concret, no, però la resta de l’Univers hi estaria bàsicament d’acord amb aquesta apreciació). I allò que té d’increïble, sota el meu punt de vista, és que en realitat el Pep Guardiola aplica una cosa tan elemental com és el sentit comú. I ho fa des del primer dia que es va fer càrrec de l’equip. És evident que si no tens talent i no t’acompanya una mica la sort, amb el sentit comú no n’hi ha prou. Però ningú negarà que sense aquest sentit comú només et podràs encomanar a la sort o a forces encara més poderoses.

Amb la primera cosa amb què el Pep va voler acabar va ser amb els divismes. Només arribar ja va dir que no comptava amb el Ronaldinho, el Deco i l’Eto’o, tres autèntics cracks, però que ell considerava un perill per a la cohesió del vestidor. Sense cohesió en un vestidor no hi ha victòries duradores. Un col•lectiu és una suma d’individualitats heterogènies al servei d’un objectiu comú, no un objectiu personal al servei d’uns pocs. Sovint ens confonem quan creiem que nosaltres sempre estem al servei del col•lectiu i el que en el fons estem fent és utilitzar el col•lectiu per al lluïment personal.

En un primer moment, molts es van posar les mans al cap al saber aquesta primera condició que havia posat el Pep. Després d’aquests més de 3 anys, no hi ha cap dubte que la va encertar de ple: 13 títols de 15 possibles (si no m’he descomptat).

Però aquí no s’acaben les mesures que ajuden a explicar l’èxit d’aquest Barça. El Pep ha construït un planter on tothom se sent important i valorat. Ha donat oportunitats a joves del Barça B i aquests l’han respost amb la il•lusió del qui se sent útil en un equip on ha somiat jugar des de que era petit. Aquests joves, però, han comptat amb l’ajut i el recolzament dels seus companys de més renom internacional. Els cracks consagrats no s'han vist amenaçats per les noves incorporacions, ans al contrari, ho han vist com una possibilitat de millorar la qualitat del vestidor. En aquestes últimes temporades ja he perdut el compte dels nanos que han debutat amb el primer equip i ho han fet amb un rendiment molt alt, fins i tot davant reptes importants.

El darrer aspecte que comentaré (de ben segur que n’hi ha més) és el de la identitat. El Pep té molt clar què és el Barça i què representa. Quina és la història del Barça i el paper que ha jugat (i encara hi juga) en el nostre país. Ha aconseguit complir un dels somnis atàvics del barcelonisme: guanyar la Lliga i la Champions amb un onze titular on la immensa majoria dels jugadors s’hagin format a La Masia. O sigui, nois de casa. Tenir clara la identitat et dóna un plus d’esforç i compromís que pot fer decantar la balança en favor de l’èxit en moments delicats. Una identitat que, evidentment, no té res a veure amb l’origen sinó, com diu l’antropòleg Pep Bernades, té a veure amb la identificació amb un espai que et fa ser com ets i lligat a uns valors que poden ser teus sense haver-ho de pensar. Aquests valors tant se’ls pot fer seus algú que hagi nascut aquí com algú que hagi nascut a Alaska. I aquests valors els vertebres a través d’una llengua amb la qual et comuniques amb aquells amb qui inconscientment identifiques com “un dels teus”, ni millor ni pitjor, simplement “un dels teus”. Per això el seguidor del Barça està content de sentir parlar català l’Iniesta (ja era hora!) o l’ex-blaugrana Touré Yayà i arribarà al Nirvana si algun dia ho fa el Messi.

Podríem continuar enumerant més aspectes com la no intromissió de la directiva en les decisions de l’entrenador i els seus col•laboradors; la importància de tenir un staff tècnic unit i amb unes responsabilitats ben definides que aplica les tècniques de treball més innovadores i que està en constant procés de recerca per a millorar el rendiment; l’exaltació de la cultura de l’esforç; la importància d’aconseguir un bon ambient al vestidor; mantenir una actitud respectuosa cap al rival fins i tot quan aquest no té raó (això és el que a mi em costaria més, ho confesso); una disciplina basada en la presa de consciència de la pròpia responsabilitat que comporta portar la samarreta que duus cada diumenge, ...

Tots aquests aspectes són aplicables a la gestió de grups de qualsevol àmbit. Després les coses poden sortir millor o pitjor, però el camí que pot acostar-nos a l’èxit ja ens l’han ensenyat. Només cal voler seguir-lo.

Al final no he tingut temps de parlar gens de castells.

Perdoneu!