dimecres, 24 de novembre del 2010

I per acabar, 3 de 10!

Hem tornat a veure el 3 de 10 carregat i han tornat a ser els Minyons de Terrassa, única colla de les que l’han coronat capaç, ara per ara, de descarregar-lo, com ja he dit en altres ocasions, entre altres coses perquè tota l’estructura folre+manilles+ castell deu pesar 2000 kilos menys (és una manera de parlar) que el de les altres colles aspirants (si és que n’hi ha més d’una).

Pel que em van comentar, els assajos feien pensar en un resultat final millor del que es va donar, però aquests castells tan grans són així, si no falla una cosa, en falla una altra. Però ja es va veure que li tenien molta confiança, només cal tenir en compte la manera com van insistir en ell. Si tal com pujava, i després d’haver-ne desmuntat un peu (on ja hi col•loques quints!) i un segon intent que van tirar avall amb tot el pes dalt, van ser capaços de parar-lo a l’entrada de dosos i carregar-lo, què no hagués passat si els arriba a pujar ben lligat!

Per a mi només calen felicitacions per a aquesta colla. Ara sembla que el 3 de 10 sigui fàcil. I, el que és pitjor, sembla que després dels 3 intents del castell de 10, tinguis l’obligació de fer el 5 de 9 (que també deu estar “xupat”) i que si després de dues caigudes on reben fins i tot els grallers acabes amb el 4 i el 2 de 8, gairebé hagis de demanar perdó.

Jo d’ells, després de carregar el 3 de 10 a la tercera me n’hauria anat a ajudar les altres colles i … a dinar!!!

Afortunadament per a tothom jo no tinc aquestes responsabilitats.

Per molts anys, Minyons!

dilluns, 8 de novembre del 2010

Història i bèsties indomables

Ara que ja han passat uns dies de la històrica actuació de Tots Sants voldria comentar un parell de coses.

Primer de tot, vull felicitar els Castellers de Vilafranca per l’extraordinària actuació que van fer i molt especialment pel 2 de 8 net, una autèntica obra d’art, una joia molt delicada i que a mi em sembla molt allunyada de la imatge d’una … bèstia!

Tinc gairebé 50 anys i porto veient castells tota la vida i mai, repeteixo, mai havia sentit anomenar aquest castell (ni cap altre) “la bèstia indomable”. En un sol dia i després que alguna emisora de ràdio i programa televisiu ho repetís dotzenes de vegades al llarg del dia algú ha aconseguit que la gent cregui que els castellers coneixem aquesta construcció amb aquest, per a mi, malnom. Potser algú ho haurà dit a títol individual, però el que és segur és que mai no ha format part de la nomenclatura castellera.

Per altra banda, fer titulars amb l’expressió “per primera vegada a la història” quan hi ha dades que poden desmentir aquesta afirmació o, com a mínim, posar-la en dubte, em sembla irresponsable per part d’aquells que han de transmetre una informació i tenen el deure de ser rigorosos a l'hora de gestionar dades, o al menys intentar-ho.

Que les notícies que es tenen del 2 de 8 net del sXIX (especialment els suposadament aconseguits per les dues colles vallenques per Santa Tecla de 1881) no estiguin prou contrastades com per a afirmar-ho de forma categòrica, no ens dóna llicència per a descartar-ho completament.

Quan la Colla Joves Xiquets de Valls es va atrevir per primer cop al sXX amb aquest castell l’any 1987, des de la mateixa colla també es presentava l’intent com el primer de la història (tot i les veus de companys que ja ho posaven en dubte). Alguns estudiosos del fet casteller, fins i tot des de Vilafranca, van voler recordar ràpidament (no sense raó) que era poc rigorós fer aquesta afirmació. Si això era vàlid el 1987, també ho deu ser ara que, curiosament, hi ha més autors que creuen que el 2 de 8 net s’havia aconseguit algun cop que els que hi havia fa 23 anys.

Dit això, com a aficionat als castells he de dir que per a mi va ser tot un privilegi haver presenciat en directe a la plaça un castell que cap persona encara viva havia vist.
Això sí que és inqüestionable.

dimarts, 26 d’octubre del 2010

Un 4 de 7 perfecte

Si hi hagués un concurs al castell més ben fet, al menys pel que fa a la categoria de 7, el 4 de 7 que van descarregar els Castellers de la Sagrada Família diumenge a l’Avinguda Mistral de Barcelona seria un seriós candidat a endur-se el primer premi.

La colla de l’Eixample ja porta 12 castells de 7 en un any ( a l’octubre de 2009 va fer el primer del seu historial). L’esforç i el compromís de tots els components de la colla ha portat no només a la simple consecució dels castells, sinó a la cura en intentar fer-los bonics. Això, certament, no sempre és possible (aquest any s’ha hagut de treballar de valent algun castell), però aconseguir un castell amb la planta del 4 de 7 de Mistral no és producte de la casualitat. Havia d’arribar un castell així per a que la colla cregui, encara més, en les seves possibilitats. I el més important de tot és que aquest castell es pot tornar a fer amb un munt de canvis si cal, com així ha estat al llarg de tota la temporada i s’ha tornat a repetir en aquesta ocasió en concret, perquè hi ha un planter de castellers suficient per a això i molt més. Que cap dels castellers que ha pujat altres cops i que diumenge no ho va fer pensi, ni per un moment, que amb la seva participació no hauria anat així. Hauria anat igual de bé perquè és el resultat d’un treball col•lectiu que va picant pedra cada dimarts i cada divendres on tothom s’hi ha implicat fins a les celles, des de l’últim company del cordó obert fins a l’enxaneta.

Aquest castell ha estat un regal de la colla per a la colla. Una petita perla que el castell ens retorna com a agraïment per haver-lo tractat amb il•lusió i respecte al llarg de tots aquests mesos.

Una autèntica joieta de la qual la colla pot sentir-se ben orgullosa.

dilluns, 25 d’octubre del 2010

Sta. Úrsula ho ha confirmat tot


 En una diada en què l’element emocional i psicològic hi juga un paper fonamental, les expressions que es veien a les cares dels castellers d’una i altra colla en entrar a la Plaça del Blat ja era un indicador d’allò que es veuria al llarg de l’actuació.

La Colla Joves Xiquets de Valls portava un programa i un ordre d’actuació tancats: 3 de 9, 5 de 9 i 4 de 9. Aquest any no hi hauria allò de “... i si descarreguem el 5, potser a la tercera ronda tirarem el ...”. No. Aquest any hi ha el que hi ha i tothom n’ha estat conscient. Es tractava d’assolir els castells que la colla podia plantejar-se de forma realista. Els assajos d’altres castells mostraven que encara s’havien de polir coses. Tot arribarà, no ho dubteu, però diumenge no tocava. El gran objectiu era descarregar els tres castells de 9 i d’aquesta manera millorar l’actuació del Concurs.

Tot i que va ser una llàstima no poder completar el 5 de 9 (hi havia possibilitats reals de fer-ho), l’actuació va estar tot un èxit. Es van descarregar el 3 i el 4 de 9 de forma molt solvent, tornant a demostrar la classe dels components del tronc, la qualitat i rapidesa de la canalla i l’ofici i capacitat de treball del folre i la pinya dels castellers de la Joves.

I com que a Valls els castells no es valoren només en funció del que has fet sinó també del que ha fet l’altra colla, doncs no cal dir gran cosa més.

Per a mi no hi va haver cap sorpresa (i és la tercera vegada aquest any) i s’ha tornat a confirmar allò que encara alguns diumenge, fins pocs minuts abans de la una, es negaven a creure.

No era el primer cop a la temporada que algú es plantejava tirar amunt castells que, al menys pel que es veia a la plaça, tenia justets o simplement no tenia.

Si algú volia plantejar un cara a cara amb un programa similar a la Colla Joves, però afegint-hi un altre castell, podia tenir alguna possibilitat d’endur-se el duel. Si l’objectiu era fer una de les millors diades de Sta. Úrsula de la història i de retruc escombrar els vermells de la plaça, ho podia pagar molt car. Però cadascú tria l’estratègia que creu convenient.

Per a qui vulgui apuntar-s’ho i dedicat especialment a tots aquells que en els seus escrits i comentaris no donaven crèdit al que havien vist els seus ulls al concurs de Tarragona, ahir la Colla Joves, sense SORPRESES, de forma raonablement ESPERADA i en una actuació d’ambdues colles que era perfectament POSSIBLE, no va quedar segona, simplement va GUANYAR.



dimecres, 20 d’octubre del 2010

Només una ambulància?

Els Castellers de la Sagrada Família han tornat a descarregar el 4 de 7 amb l'agulla a la diada de la colla. És el segon de la seva història i s'ha descarregat quan encara no fa un mes del primer. Aquest castell només s'ha pogut acompanyar del 3 de 7, a part dels tradicionals pilars d'entrada i de comiat. La colla aspirava a tornar
a descarregar tres castells de 7 (hi faltava el 4) i afegir-hi un vano de 5, per a continuar sumant de cara a aconseguir l'objectiu d'arribar a final de temporada havent fet 14 castells de 7(en portem 11) i poder ser considerada, oficialment, colla de 7.
A conseqüència de dues caigudes dels Castellers de la Vila de Gràcia, una castellera d'aquesta colla va resultar lesionada i es va creure convenient que l'ambulància la traslladés a l'hospital per tal de ser atesa. Afortunadament la lesió na va ser important. Com que només hi havia una ambulància es va suspendre momentàniament l'actuació, però després d'estar aturats gairebé una hora, els caps de colla van decidir donar per acabada la diada. Aquesta circumstància no és nova. Tinc entès que, al menys a la ciutat de Barcelona, l'Ajuntament només posa una ambulància per actuació. En cas de voler-ne una altra l'han de pagar les colles.
Estic segur que hi ha arguments que justifiquen aquesta limitació d'assistència sanitària a les places castelleres, però resulta evident que molts cops és un recurs insuficient.
A mi se'm fa difícil entendre com en una ciutat com Barcelona i en una plaça que està a menys d'1 km de dos hospitals importants (Creu Roja i Sant Pau) s'hagi de suspendre un acte de cultura popular que cada vegada estén més el seu arrelament per tot el territori, perquè no tinguis coberta suficientment l'assistència en cas d'accident.
Puc entendre, encara que no ho accepti, que tenir dues ambulàncies "inactives" durant dues hores pugui ser un "luxe" pressupostari, sobretot en els temps en que vivim, però em costa molt creure que no es pugui fer el relleu del vehicle en menys d'una hora. Si el tracte és una ambulància, considero que és per a tota l'actuació, és a dir, si en marxa una, ha de venir-ne una altra. És una simple qüestió de coordinació.
Què hagués passat si, en comptes d'un lesionat, n'hi hagués hagut dos (cosa que pot ser perfectament normal després de dues caigudes)?
Castellerament parlant, Barcelona ha millorat molt en els últims anys i no em refereixo només al nivell i a la quantitat de castells que s'assoleixen a la ciutat. Els castells i altres manifestacions de la nostra cultura popular estan ben presents al llarg de gairebé tot l'any i ja no són un element estrany per a la gran majoria de la població. Però potser encara falta comprendre el fet casteller amb naturalitat. Aquella naturalitat que hi ha a l'hora de donar per descomptat que fer castells a les fires i festes majors, festes de barri, o qualsevol altra data commemorativa o de rellevància per a la ciutat és un dels actes centrals de la festa i com a acte central mereix la millor organització possible, des de la que és responsabilitat exclusiva de les colles fins als temes de seguretat. És assumir amb naturalitat que els castells comporten un risc que és el que els fa emocionants i que les possibles conseqüències d'un contratemps com a conseqüència d'aquest risc han d'estar ben cobertes per l'administració i no només cobertes per un protocol de mínims.
I que consti que no estic demanant més diners, que tampoc anirien malament. Ja sé que no n'hi ha, tot i que per a altres manifestacions culturals que no tenen res a veure amb les nostres sempre queda un raconet.
Amb tot això, aquesta situació que es va donar diumenge a la Sagrada Família va comportar vàries conseqüències:
- Tirallongues de Manresa només van poder fer un castell. El desplaçament des de la seva ciutat i les despeses que això comporta els ha costat el mateix que si haguessin completat l'actuació.
- Castellers de la Vila de Gràcia no van poder reconduir l'actuació amb algun castell que podria haver servit per a recuperar mentalment la colla, sobretot, la canalla.
- Castellers de la Sagrada Família no van poder complir els seus objectius estrictament castellers i que a la vegada els acostés una mica més a obtenir un status oficial.
Malgrat no haver pogut completar l'actuació, els Castellers de la Sagrada Família van tornar a demostrar que lo de la Mercè no va ser casualitat i que, sigui quin sigui el reconeixement oficial que es doni a la colla a final de temporada, ja és una colla de 7 de ple dret.

dijous, 7 d’octubre del 2010

El meu concurs (II)



En el meu post anterior no vaig voler fer cap comentari referit a les diferents profecies que sobre el concurs s’havien anat pregonant al llarg de tot l’any i, especialment, des de Sant Fèlix (cosa que encara fa que les errades en la predicció encara siguin més greus) perquè el meu estat de felicitat transitòria no m’ho permetia. Com que ja m’he recuperat, ara m’hi puc tornar a posar.
No penso fer cap anàlisi de l’actuació de l’altra colla de Valls. En aquest sentit, només confirmar allò que ja vaig dir per Sant Fèlix i que continua sent perfectament vàlid a dia d’avui.
Utilitzar fins a l’esgotament expressions com “sorprenent”, “inesperada”, “imprevista”, ... referint-se a la segona posició de la Colla Joves, només pot obeir a dues coses: o bé és producte de buscar un adjectiu fàcil i tòpic per a un titular o les anàlisis que fan dels castells en general i de les colles vallenques en particular necessiten millorar de forma urgent. Si filéssim massa prim, podria significar fins i tot, manca de respecte.
Crec que per primera vegada  tot el món casteller sabia quins castells portava la Colla Joves al concurs. Tot i així, molta gent em preguntava si provaríem algun tro a la quarta ronda. La gent està acostumada a que la colla sovint ha fet intents, com a mínim, agosarats. I aquí ve la qüestió. En aquelles ocasions, molts periodistes i “analistes” ens havien acusat de manca de seny i de temeraris en intentar castells fora de les nostres possibilitats. Potser no els mancava raó. El que no és just és que, quan per una vegada la Colla Joves no se la juga amb un castell superior al 5 de 9 (com si aquest castell fos una garantia d’èxit per a algú!), és a dir, ha estat prudent potser per primera vegada a la seva vida, es digui que hagi aconseguit el segon lloc per sorpresa.
Quin criteri hem de seguir per a qualificar l’intent d’una colla de “temerari”?, només aquells castells que no tens prou assajats? O potser també hi podem afegir els castells que has assajat, però que no acaben d’anar prou bé?; castells que pots fotre dalt, però que la canalla ja t’ha “anunciat” que no et pujarà? , ...
¿Com algú es pot dedicar al periodisme casteller i repeteixi fins a tres vegades que algú ha quedat en una posició per sota del que ell esperava perquè havia arriscat per quedar primer? Per què no comenta que al final va haver d’arriscar per quedar segon? Arriscar què? No havíem quedat que la segona plaça ja estava també adjudicada?
Com es poden fer prediccions tan a la lleugera quan parles de castells de l’envergadura d’un 5 de 9, pilar de 8, 4 de 9 amb el pilar, 2 de 9, 2 de 8 net, etc? Que no has vist mai castells?
Com algú pot fer aquests comentaris si ha seguit l’evolució de les colles en els últims quatre mesos i se suposa que entén de castells? Que no has vist problemes en algunes posicions del tronc? Que no has vist l’evolució de la canalleta? Que ets cec?
¿Com algú que té accés al gran públic i que té la responsabilitat de ser objectiu i rigorós, no preveu que qualsevol de les dues colles de Valls “te la pot liar” estigui bé o no i que els pronòstics no serveixen de res?
M’hauria agradat que a la quarta ronda, la Colla Joves hagués col•locat dos segons dalt la pinya, només per a veure la cara que hauria posat més d’un.
Me’n guardaré molt de, malgrat tot això que he exposat, dir que una colla vallenca et farà o et deixarà de fer una cosa o una altra o de pronosticar en quina posició quedarà en un concurs.
Queda prou temps com per a viure un Santa Úrsula completament diferent del que hem vist al concurs, tant per part d’una colla com de l’altra. Algú s’atrevirà a parlar de sorpresa?
Deixem de fer prediccions barates que ens podem enganxar els dits tots plegats i per a arribar a segons quines conclusions ja tenim el conill, que segur que surt més barat.

dilluns, 4 d’octubre del 2010

El meu concurs


El d'ahir era un concurs especial a nivell personal. Des de l'any 1970 he assistit a tots els concursos i des de 1984 ho he fet com a casteller. En tots aquests anys sempre havia anat acompanyat de mon pare excepte en un en què no va poder anar-hi perquè estava convalescent d'una intervenció.
Aquesta edició era la primera des del seu traspàs. És normal que, a la tensió i als nervis propis del concurs, se m'hi afegís una bona dosi de fluixera emocional, cosa que es va fer evident en més d'una ocasió al llarg de la diada.
Però, ves per on, la vida et reserva molt sovint la oportunitat de reconduir i transformar absències en una espècie de continuïtat d'allò que has perdut gràcies a altres persones que formen o entren a formar part de la teva vida.
Ara qui m'acompanya (o a qui acompanyo) als castells és la meva filla, hereva amb escreix de la dèria familiar.
Però ahir no vàrem baixar nosaltres dos sols a Tarragona. Ahir vaig baixar acompanyat, a més, d'una colla d'amics amb qui comparteixo la mateixa passió. I en arribar a la plaça, a part de la gran família vermella, encara hi havia més amics preparats per a gaudir d'una gran jornada castellera, fos quin fos el resultat final. Però vet aquí que el destí va voler que el resultat final signifiqués una combinació quasi perfecte: la Colla Joves havia fet una gran actuació i els meus amics, molts d'ells donant suport explícit a la colla, van poder viure una experiència que, m'atreviria a dir, trigaran en oblidar.
Rebre les felicitacions i abraçades dels companys i amics dels Castellers de la Sagrada Família, una trentena de joves (i alguns una mica "més" joves) cadascun d'ells amb les seves preferències castelleres particulars, em va tenir en un estat d'emoció gairebé permanent.
I m'alegra també el fet que el concurs mostrés a molta gent que vivia aquesta experiència per primera vegada els castells en el seu estat més cru, menys simpàtic i menys "políticament correcte", però mostrant la seva cara més sincera. Una cara que no sempre agrada, però no amaga ni dissimula res. És tal com és i cal conèixer-la per entendre-la i respectar-la.
Qui sàpiga llegir la jornada d'ahir, s'haurà adonat que, a partir de cert moment, els punts ja no significaven gran cosa. Allà s'hi jugava una altra partida. Una partida que encara no ha acabat.
Tinc la sort d'haver tingut la oportunitat de viure els castells des de dues òptiques ben diferents, la del món tradicional i la del no-tradicional (per utilitzar una terminologia que tothom entengui). He de dir que per a mi això és un privilegi del qual n'estic molt orgullós. M'ajuda a viure el fet casteller d'una manera més completa. Ahir va ser com una síntesi de tot això. Aquests dos mons personificats en els meus companys de la Colla Joves i de Sagrada Família. Tan lluny una colla de l'altra i tan a prop meu totes dues.

PD: No penseu que me n'oblido dels "profetes" de la premsa castellera habitual que, una vegada més aquest any, s'han cobert de glòria en les seves prediccions. Però avui no en parlaré, soc massa feliç. Només recordar-els-hi que "la Joves és la Joves" (ah, no era així?)

dilluns, 27 de setembre del 2010

“Això de Safa no és normal!”


24 de setembre de 2009: els Castellers de la Sagrada Família descarreguen a la Mercè tres castells de la gamma alta de 6 (2 de 6, 3 de 6 per sota i 5 de 6) i per primer cop a la història de la colla el pilar de 5.

24 de setembre de 2010: els Castellers de la Sagrada Família descarreguen, per primera vegada a la història de la colla, tres castells de 7 en una mateixa actuació, entre els quals el primer 4 de 7 amb el pilar i el segon 3 de 7 de l’agrupació de l’Eixample.

En tot just una any, la colla més modesta de la ciutat de Barcelona ha pujat un graó molt important i ho ha fet de la millor manera possible: amb convicció en les pròpies possibilitats i amb qualitat en l’execució.

Amb convicció perquè en cap moment de l’actuació va haver cap símptoma de dubte a l’hora d’enlairar els castells (el peu desmuntat del 4 de 7 amb el pilar és, justament, un senyal de convicció: sabíem que si lligàvem bé el castell el tindríem gairebé descarregat. Tirar-lo amunt tal com estava el primer cop no hagués estat convicció, sinó precipitació per la pressió d’actuar en una plaça important i plena de gom a gom i on tradicionalment la colla no havia tingut gaire sort).

La canalla va pujar decidida i molt concentrada en els tres castells. Només hi havia els nervis lògics en unes nenes que estrenaven castell i combinaven posicions.

Amb qualitat perquè els tres castells es van treballar molt bé, amb mides millorables però prou correctes, i que es van defensar amb solvència i amb una bona dosi de tècnica en els moments de més compromís, donant la imatge d’una colla que ha treballat seriosament uns objectius molt clars. Uns objectius que ara, poc a poc, es poden anar ampliant tot mantenint la prioritat de consolidar els castells de 7 bàsics.

La colla ha demostrat un altre cop que la fórmula treball seriós + bon ambient dóna resultats. Si es manté el nivell de compromís dels components de la colla i les ganes de treballar fort, podria ser que el dia que “rebentarem el sostre del local” no estigui gaire lluny.

La imatge que va donar la colla divendres és una imatge de credibilitat i així ho han reflectit els mitjans i els castellers d’altres colles amb els seus comentaris.

Sagrada Família va fer la seva modesta contribució a la que ha estat la millor Mercè de colles locals i no ho ha fet com a simple comparsa, sinó com a protagonista i això ja no ens ho treu ningú. D’aquí uns anys, quan tornem a veure les imatges de l’altre dia i rememorem amb la família i els amics les sensacions que vàrem sentir, podrem dir amb orgull: “jo hi era!”

I ara, a continuar somiant.



diumenge, 5 de setembre del 2010

Sant Fèlix 2010 i una prèvia

Abans de fer la meva particular ullada al que va ser el Sant Fèlix d’enguany,  he de fer una referència obligada al meu últim post.
Quan parlava del tractament de l’antiguitat de les colles vallenques per part dels mitjans, no vaig voler fer cap comentari sobre el programa “Quarts de 9” per por de passar-me d’incorrecte. Doncs bé, en l’edició de l’especial del Sant Fèlix 2010, l’Elisabet Carnicé va tenir la “gosadia” de presentar la Colla Joves Xiquets de Valls com “l’altra colla vallenca descendent de les històriques colles que van inventar-se els castells ja fa més de 200 anys”. No entraré a fer alguna matisació que mereix la frase i em limitaré a fer allò que ara toca: felicitar la presentadora per la seva valentia.  Tot i que queda molt per fer, és amb detalls com aquest amb els que els mitjans poden anar corregint el discurs oficial de la història castellera. Com per exemple, cal corregir el seu company de programa, quan en la mateixa retransmissió afirma que la Colla Vella sempre ha estat present per Sant Fèlix.  Això és fals: si parlem de l’antiga Colla Vella, només en el període que va del 1876 al 1936, no va actuar segur per Sant Fèlix (hi ha anys que no se sap quina colla hi va anar, per tant aquesta llista encara podría ser més llarga) els anys 1891, 1893, 1894, 1907, 1912, 1918, 1920, 1921, 1924, 1933 i  1934. Si parlem de la Colla Vella actual (des de 1947), no va actuar els anys  1949, 1950, 1968, 1969, 1970 i 1971.
Aquesta edició de Sant Fèlix ha tornat a tenir tots els ingredients que d’aquesta diada s’espera (o al menys, és el que n’espero jo): grans castells, emoció, rivalitat per una banda, col•laboració per una altra i consciència de saber on ets i què hi fas allà.
Els Castellers de Vilafranca continuen instal•lats, ara per ara, en una altra dimensió. Només un mal dia combinat amb el que seria una actuació gloriosa per a alguna colla vallenca (compte!, per a qualsevol de les dues) els podria treure el concurs. De tota manera només seria una victòria puntual i em sembla que això ho té clar tothom.
Els Minyons de Terrassa em van semblar una mica més agosarats del que en ells és habitual. Potser m’equivoco, però crec que anys enrere després de “només” carregar  el  2 de 9 no haurien intentat el 5 de 9. De totes maneres van fer una gran actuació deixant, com sempre, unes quantes lliçons de tècnica castellera molt depurada . Personalment continuo pensant que segueixen sent la colla que té més possibilitats de tornar a descarregar el 3 de 10, perquè de les tres que l’han fet és la que, per a mi, té el 3 més  tècnic i més lleuger.
La Colla Vella va fer, contràriament al que molts creien i havien esbombat durant els dies previs, una actuació que s’ajusta perfectament a la realitat a dia 30 d’agost. No dic que no puguin fer una actuació molt millor, dic que per Sant Fèlix els va sortir una diada d’acord a allò que s’havia anat detectant al llarg de l’estiu. Als companys que van anar amb mi en cotxe a Vilafranca, quan em van comentar que potser la Colla Vella podria tornar a repetir una actuació similar a la de l’any passat els vaig dir: “Sí, però primer han de descarregar el 3 de 9, que no els hi va tan sobrat”. I així els va anar.
La Colla Joves Xiquets de Valls va estar a punt d’assolir els objectius marcats per a aquest Sant Fèlix condicionada per les moltes baixes que estan afectant la colla al llarg de tota la temporada. Tornar a descarregar el 4 de 9 després de tant de temps pot ser una important injecció de moral. Al 3 de 9 li va faltar la confiança necessària per a treure el pom sense presses.  Tot i això, la Colla Joves va tornar a demostrar que mai se la pot donar per morta i que a Sant Fèlix no han d’anar “les 4 ‘millors’ colles del moment” com alguns seguidors de rànkings mediàtics proposen , sinó les quatre colles que siguin capaces de plantar-se a Vilafranca assumint que potser hauran d’anar una mica més enllà de les seves possibilitats a dia 30 d’agost. A Vilafranca no vas a fer els millors castells que pots fer i prou, a Vilafranca vas a donar el que tens i, si convé, el que no tens.  Ara per ara, no tothom està disposat a fer-ho.  És per això que, malgrat no plorar per l’actuació de l’altra colla vallenca, puc entendre el seu intent de 2 de 9.
Ja ho he dit abans: has de tenir consciència d’on ets i què hi fas allà.

dimarts, 20 de juliol del 2010

Colla degana: Rectificació tardana i insuficient

Aquest diumenge passat es va celebrar al local de la Colla Joves Xiquets de Valls un acte institucional on es va homenatjar  el  primer cap de colla conegut de la història dels castells,  en Josep Batet i Llobera (a) el Casteller, cap de colla dels Menestrals, origen de l'actual Colla Joves.  Aquesta colla és la que ha pogut datar documentalment els seus orígens de manera més reculada.
En el mateix acte també es va retre homenatge al casteller de la colla, Ramon Barrufet  nét del Blanco, a qui es va nomenar President d'Honor. Del Ramon en parlaré un altre dia, ja que es mereix  un article a part. A l'acte hi va assistir, entre altres personalitats, el Vicepresident de la Generalitat  Josep-Lluis Carod Rovira.
Si voleu aprofundir en el coneixement de la figura del Pep Batet us recomano que visiteu la web de Joan Climent    i  concretament l’apartat 1812. Cisma del Ball de Valencians
A l'hora dels parlaments, el president de la Colla Joves, en Josep Mª Cortès, va llegir un missatge del Director General del Centre de Promoció de la Cultura Popular, Ramon Fontdevila, i del Director dels Serveis Territorials del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, Adam Manyé, on va donar  a conèixer la resposta de la Generalitat a les queixes de la Colla Joves per la polèmica originada entorn la nota de premsa de la Generalitat, on declarava que la Colla Vella era la colla degana del món casteller i aquest era el motiu perquè fossin triats per anar a l'Exposició Universal de Xangai.

La resposta va arribar en forma de carta on reconeixien 'l'itinerari centenari' de la Colla Joves, mentre admetien que va ser un "error sense fonament" qualificar la Colla Vella com la colla degana del món casteller. En la mateixa nota, els responsables de la Generalitat en aquest tema han volgut tancar la qüestió afirmant que per a ells no hi ha cap colla degana. Fantàstic!
Hem passat de donar validesa institucional al suposat deganat d'una colla que l'únic argument que ha esgrimit ha estat la seva autoproclamació a no atrevir-se a declarar-ne una altra que presenta una documentació que, d'haver estat en mans de la colla “destronada”, hauria esdevingut d'una categoria equivalent als Deu Manaments. Com va dir el president de la Joves, en Josep  Mª Cortès, "la Colla Joves no pretén imposar res", només ofereix una documentació que tothom pot consultar i treure'n les conclusions que cregui oportunes.
Aviat  tindrem una altra ofensiva, aquesta vegada  centrada en la continuïtat en el temps de cadascuna de les colles. Estem preparats. També hi respondrem i també hauran de rectificar aquells que ho hagin de fer.  Però  de moment ja ha caigut un mite edificat sobre una actitud prepotent i dogmàtica.
Ara bé, la rectificació arriba tard i, per a mi, és insuficient perquè la qüestió va més enllà del que pugui dir una institució per més important que aquesta sigui, com és la Generalitat.
El mite del deganat s’ha fet forat entre bona part dels aficionats gràcies a la condescendència reiterada i  sovint vergonyant  per part d’alguns articulistes, ja siguin professionals o aficionats, que han perpetuat un statu quo i s’han deixat portar per unes simpaties (o temor) cap a uns colors que traspassen allò que hauria de limitar-se a difondre els indiscutibles èxits castellers d’una determinada colla que, evidentment, ocupa un lloc important a la història castellera.
Si durant tants i tants anys s'ha donat a l'expressió "la degana" la importància, la rellevància i la transcendència que se li ha donat a l'hora d'escriure articles, editar revistes, presentar programes de ràdio i televisió i, fins i tot, adjudicar representacions de la cultura d'un país en un altre continent, entenc que la rectificació hauria de tenir, com a mínim, la mateixa importància, rellevància i transcendència. Però, de moment, molt poqueta cosa. La rectificació de la Generalitat és molt important, però sentencia amb un ridícul "per a nosaltres no hi ha cap colla degana". Sensacional!  Ara que no ho és la Colla Vella, ningú més pot ser-ho ?  Totes les colles del món casteller vàrem aparèixer en el mateix moment i per generació espontània?
Si no ho són ells, els aspirants a tal honor  ja només ho poden ser la Colla Joves o els Nens del Vendrell,  depenent dels criteris utilitzats per a designar el qualificatiu. Hi ha gent que aquesta sola idea se li fa, senzillament, insuportable. Davant d’això i per evitar un cataclisme hauran cregut més oportú deixar orfe de “colla degana” el món casteller.
 I els mitjans de comunicació?  Com han tractat la notícia? Ai, els mitjans de comunicació! A alguns se'ls ha girat feina i jo, no com a membre de la Colla Joves, sinó com a aficionat als castells, els demano  que amb el mateix entusiasme amb que declaraven "degana" una altra colla i que, no només no atenien, sinó que, molt sovint menyspreaven els articles d'autors que des de ja fa uns quants anys apuntaven que potser les coses no eren com ens les havien explicat, que no tornin a perpetuar mites falsos. Són responsables de ser voluntàriament poc rigorosos a l’hora de tractar aspectes molt importants de la història dels castells tot i sabent (que ho sabien) que, com a mínim, hi havia dubtes raonables sobre quina colla vallenca era la més antiga. Malgrat això, sempre van rebutjar les hipòtesis que anaven apareixent. Alguns d'ells, amb llarga trajectòria professional, no han estat gens objectius a l'hora d'adjectivar alguna colla. Però de fet, no sé de què em sorprenc. Són els mateixos que quan una colla determinada intenta sense èxit un castell difícil diuen que ha demostrat un gran punt d’honor, mentre que si l’intent el fa una altra colla, aleshores es tracta d’una temeritat. En un programa televisiu, algú fins i tot ha arribat a qualificar un castell que cau mentre es descarrega com a castell “descarregat de forma desordenada”.  Sempre aquella por quan es parla de segons qui!
Per desgràcia, encara som allà mateix:  a l'edició paper del diari Avui de dilluns 19 de juliol es fa ressò de l'homenatge en un requadre dins les pàgines dedicades al món casteller, però ni una sola paraula de la carta de la Generalitat, tot i que el responsable de l'article sí en va fer esment en el seu programa radiofònic. Pel que fa a la revista Castells, que també ha utilitzat alegrement el terme "la degana" (i no ho ha fet un articulista qualsevol), esperaré pacientment a rebre el següent número per a veure com tracta la qüestió.
 I el programa Quarts de Nou?  Res de res. Ni una sola paraula. No vull fer cap comentari perquè podria caure en l'insult.
Alguns amics em deien en referència a la queixa que havia posat la Colla Joves vers el motiu per el qual la Generalitat havia decidit que fos l'altra colla qui representés la cultura catalana a la Xina, que era perquè teníem enveja.  La Colla Joves va deixar clar que no tenia res a dir pel que feia a qui havia d'anar-hi, sinó al criteri per al qual s’havia escollit una colla en concret. Era una qüestió de dignitat.
Els Menestrals, la Roser, la Colla Nova, la Muxerra, la Colla Joves, digueu-li com vulgueu. No reivindiquem ser més que ningú, reivindiquem ser qui som, amb totes les nostres virtuts i defectes, amb els nostres èxits i els nostres fracassos, amb les nostres conviccions i les nostres contradiccions.
Diumenge va ser un gran dia, però això no s'acaba aquí. La història es revisa contínuament i potser ja ha arribat l'hora de donar-li un altre cop d'ull.
Estigueu atents.

dilluns, 17 de maig del 2010

Això són manilles!


El Jordi Andreu ha publicat fa pocs dies un article a Webcasteller que comparteixo plenament.
Abans de continuar, vull deixar clars dos punts per als impacients que ja estiguin a punt de tancar aquesta pàgina:

1- No trec cap mèrit a cap construcció amb manilles de les que hem pogut veure fins ara.

2- El pilar de 7 amb folre i manilles d'Arreplegats no el podem considerar un pilar de 7.

Dit això sí vull valorar molt positivament aquesta construcció i, de retruc, la feina que aquesta colla universitària està fent en el món dels castells.
No vaig poder viure-ho en directe, però l'he pogut veure en fotografies i en video. La primera cosa que vaig exclamar va ser "això són manilles!!!". Ja sé que no sóc ningú per a dir què són manilles i què no ho són, però quan penso en els pilars de 8 que es van fer al sXIX, coneixent una mica quin era el volum de castellers que arrossegaven les colles malgrat la inestimable ajuda dels aficionats locals, no em puc imaginar folres de gairebé 90 persones ni manilles de vint (o més).
Veure unes manilles amb 10 castellers aguantant aquell pilar format per majors d'edat, francament, em va impressionar.
Crec que menystenir el treball d'Arreplegats seria una actitud curta de mires. Si només ens quedem en el debat de si són una colla castellera o no, que si són una "selecció castellera" (cosa que no hi estic en absolut d'acord. Tot i que a Arreplegats hi ha excel.lents castellers, de la selecció que jo faria me'n falta el 90%, la qual cosa encara té més mèrit) o que si són uns frikies (anem al tanto, perquè la majoria formen part de colles convencionals i molts d'ells no precisament de les anomenades petites) podem desaprofitar oportunitats interessants d'aprofondir en el treball tècnic economitzant personal (ningú va sobrat de gent, oi que no?) i gestionant unes talles de castellers dels pisos superiors molt lluny dels poms "bonsai" que sovint veiem a les places, la qual cosa obliga a perfeccionar la tècnica al màxim. Els que hem vist més de dos castells, sabem que fer un 4 de 8 o aixecar un 3 de 7 per baix no és cap tonteria. Aquest personal ho ha fet amb tota l'alineació major de 18 anys! D'entre les gestes castelleres (encara que menor) de l'època d'or dels nostres besavis, es recorden tresos de set fets per castellers que estaven tots casats.
Per altra banda, a mi que un nombrós grapat de joves (i ara parlo de totes les colles universitàries) hi dediquin hores als castells, aconseguint de retruc que s'hi aficionin els seus amics, companys i familiars, no només no em sembla que faltin el respecte als castells, sinó ben al contrari. Això sense comptar el benefici que aporta a les seves colles d'origen l'assaig extra que duen a terme.
Què passarà si algú prèn mal? Jo era un dels que fins fa poc també ho utilitzava com a gran argument per a aigualir la realitat universitària. Possiblement rebran una bronca de la seva colla d'origen i hi tornaran. Si no els deixen tornar, algun és capaç de plegar i, de no ser així, si opten per la disciplina de colla, algú altre ocuparà el seu lloc a Arreplegats i la història continuarà.
Jo ja tinc una edat i ja fa moooolts anys que vaig deixar de ser universitari. Quan jo anava a la Facultat, gairebé cap dels meus companys no havia vist un castell en directe en la seva vida. Vaig estudiar a la Zona Universitària, m'estimava i m'estimo els castells i ja formava part d'una colla "tradicional" i em considero amb mentalitat castellera "tradicional". Potser és perquè em ve de família (el meu avi feia d'enxaneta del pilar de 4 als vint anys amb els aficionats de Llorenç),però sí, si m'ho pregunteu,i tant que m'hagués fet Arreplegat!

dilluns, 19 d’abril del 2010

Premi a la voluntat d'existir

 

Descarregar per primera vegada un tres de set i completar l’actuació clàssica de 7 no és, certament, cap fita castellera mereixedora d’ocupar les portades dels diaris de demà. Però el camí que ha dut a un grup de gent de l’Eixample de Barcelona i, més concretament, del barri de la Sagrada Família a assolir-ho sí mereixeria, com a mínim, una columna en un espai dedicat a la reflexió.
Totes les colles castelleres neixen a poblacions o a barris de poblacions amb una identitat ben marcada i definida, on el sentit de pertinença a una comunitat (el barri, el poble o, fins i tot, la ciutat) està més o menys garantida per definició i on el suport dels convilatans es podria arribar a pressuposar (ja sé que no sempre és així). Totes, excepte una: els Castellers de la Sagrada Família. Aquesta colla està ubicada al barri que, possiblement, tingui menys personalitat pròpia de tota la ciutat: l’Eixample. Enteneu-me bé. No em refereixo al seu aspecte extern, amb les seves illes i edificis mundialment coneguts, sinó a aquell sentit de pertinença de bona part dels seus habitants al qual feia referència abans. És allò del “teixit social compromès” i coses semblants. Doncs, malgrat això, o potser per a desmentir-ho, existeix un grup de gent que sí se sent arrelat a un barri i lluita per mantenir vives un grapat de manifestacions de la nostra cultura popular, d’entre les que destaquen els castells. Aquest grapat de gent, de bona gent, on s’hi apleguen persones de totes les edats, ha obtingut un premi a la il•lusió i a l’esforç, basats en el treball, la constància, el bon “rollo”, la humilitat i, sobretot, les ganes d’existir com a col•lectiu i d’aprendre dia a dia. Un grup de gent que no només es contenta amb fer castells sinó que encara té temps per a mantenir vives altres tradicions nostres com els diables, les bèsties de foc o els gegants. Que encara tenen temps per anar a aprendre a tocar el tabal i la gralla, aquests instruments que tanta gent de casa nostra encara no ha entès que són l’ànima de la nostra festa. Aquesta festa que per a molts habitants de l’Eixample en general i del nostre barri, en particular, encara sona com a quelcom provincià i molt, molt folki.
Doncs deixeu-me dir, que al Passatge de Sant Pau nº 16 hi ha una colla de gent, nens, joves (molts joves!) i grans que aquest diumenge ha recollit un premi a la seva voluntat de mantenir viva una tradició al cor de la gran ciutat. Un premi petit, al capdavall, però no per això poc important. El camí no ha estat fàcil, ni s’acaba aquí. Tot just comença. A tots aquells que ja sou dins, no afluixeu! I els que encara no hi heu entrat, no us ho perdeu.
Paga la pena.

dilluns, 22 de març del 2010

Confirmació

La fórmula bon ambient + treball continua donant els seus fruits. Ahir diumenge, els Castellers de la Sagrada Família signaven la seva millor actuació tot descarregant, per aquest ordre, el 4 de 7, el 2 de 6, el 4 de 6 amb el pilar i el pilar de 5, a part del pilar de 4 de salutació.
El 4 de 7 és el segon que descarrega la colla i és un castell que va quedar pendent de Santa Eulàlia, on es va haver de desmuntar un intent, que mostrava molt bones mides, per indecisió de la canalla. Aquest cop, però, no hi ha hagut dubtes i el castell s’ha carregat i descarregat amb molta solvència.
El 2 de 6, tot i que s’ha hagut de treballar a nivell de segons i els equips de mans, s’ha defensat molt bé i s’ha descarregat amb ofici.
A la tercera ronda, la colla ha descarregat un 4 de 6 amb l’agulla que ha servit per a fer debutar noves incorporacions (i alguna reincorporació).
Per acabar, un altre pilar de 5, possiblement el més paradet que ha fet la colla fins ara.
Vull destacar que en tots els castells hi ha hagut algun canvi en relació a altres actuacions. Això ve a tomb, perquè, en una colla de les dimensions tan modestes com Sagrada Família, tenir un ventall de castellers de tronc prou ampli que permeti  diferents alternatives en castells importants per a la colla com són el 4 de 7 i el 2 de 6 (per no parlar de la resta de la gamma alta de 6) és un símptoma de bona salut i una prova que el treball tècnic no es limita a uns quants membres de la colla.
Un altre capítol és el dels components de la pinya. Si bé és veritat que es va tenir l’ajuda inestimable dels companys de Sants i Cornellà i membres d’Arreplegats d’altres colles d’origen diferents a les presents a la plaça (moltes gràcies companys!), el treball dels membres  de la pinya de  Sagrada Família va fer possible la solidesa indispensable per a que els castells pugessin com ho van fer.
Per últim, destacar el gran treball de la canalla que, en tot moment, va pujar decidida i que va ser clau per a l’assoliment de l’èxit de la diada. Una canalla que, de poder continuar comptant amb ella i, a l’espera de  que aquells que encara són tan menuts que no es poden estrenar, acabin de fer l’edat i la mida suficients, de ben segur ens ha de donar més d’una alegria aquesta temporada.

divendres, 5 de març del 2010

En record del meu pare


                                    

Aquest diumenge farà un any de la mort del meu pare, l’Anton Montserrat, un home bo. Un home menut però fort i valent que va lluitar contra diverses malalties greus al llarg de la seva vida i que les va vèncer totes, però que el seu cor castigat va pagar la factura de la lluita una matinada del mes de març.
El meu pare era casteller, però no aquell casteller que tots tenim al cap amb camisa i faixa. El meu pare era CASTELLER.
Nascut a Llorenç del Penedès va rebre l’afició del seu pare, l’avi Cisco, casteller de la colla d’aficionats del poble i membre d’uns incipients Nens del Vendrell, que a la vegada l’havia rebut dels seus oncles, Francesc Torrents (que li feia de padrí) i Pau Guasch, ambdós de la Colla Nova dels Xiquets de Valls a l’època en que les colles vallenques es nodrien dels aficionats dels pobles del Camp de Tarragona i del Penedès.
Em va transmetre la passió pels castells ben aviat, quan em portava a veure els concursos de Can Jorba a mitjans dels anys 60, quan jo tenia 4 o 5 anys.
Seria impossible calcular el nombre d’hores que ens hem passat parlant de castells. Ho fèiem a casa, al cotxe, a la muntanya, fins i tot als enterros.
Els castells, senzillament, l’emocionaven. Recordo haver-lo vist amb els ulls plens de llàgrimes pels castells tantes vegades! Vàrem tenir la sort de viure els moments més brillants del sXX i tot el que portem del XXI i fer-ho, en moltes ocasions, com a protagonistes amb els nostres companys de la Colla Joves. Quantes emocions!, Quants moments de felicitat! (i també alguna decepció).
El meu pare em va ensenyar a estimar els castells tot veient-lo a ell com els estimava. Em va ensenyar a viure’ls, a sentir-los. Em va ensenyar a ser honest i saber reconèixer quan la nostra colla no havia estat bé i no perdre’m en la ceguesa del fanatisme. He de reconèixer que no sempre ho aconseguia. Em va ensenyar a, malgrat tot, respectar l’altra colla (encara que volgués que caiguessin fins i tot als assajos) i a reconèixer els seus mèrits. “Primer són els castells”, deia, “després les colles”. Però malgrat la seva proposta permanent per l’objectivitat, li queia la bava quan parlava de vosaltres, castellers de la Colla Joves, que podeu estar segurs que el vareu fer feliç moltes vegades (oi que sí, Lluís?)
No trobaria prou espai ni les paraules precises per poder escriure tot allò que voldria per tal de transmetre realment la relació del meu pare amb els castells. L’amic Ramon Codinas, extraordinari casteller dels Minyons de Terrassa, sí les va trobar i va escriure al fòrum “La Pinya” aquestes paraules en record seu, detall que mai li agrairé prou:

“Aquest cap de setmana hem rebut la trista noticia de l'òbit d'en Ton Montserrat, gran aficionat i seguidor dels castells i amb vincles a les colles Joves dels Xiquets de Valls i Nens del Vendrell.
Per a mi i per a altres companys de la meva colla, ell, junt amb el seu fill Francesc -membre de la Joves de Valls-, ha estat un bon amic sempre present en els moments claus i importants de la nostra història com a castellers. Algú que sempre et venia a fer un comentari oportú, amb qui podies parlar de qualsevol tema interessant referent als castells i amb qui, per tant, compartíem més que una passió comuna.
Aquell tipus de coneguts que, en les actuacions importants, sempre cerques inconscientment amb la mirada just abans d'enfilar-te i que, si no el veus, saps igualment que hi és. Un autèntic apassionat dels castells.
Són aquelles presències que als castellers ens animen i acompanyen durant l'execució del castell, que pateixen amb tu, que gaudeixen amb tu, aquells que fan vives les places i etern el fet casteller. Aquells sense els quals els castells no serien el que són.
Els castells ens gratifiquen en molts aspectes, i un dels més importants és que ens han unit, més enllà de l'espai i del temps, amb unes amistats molt especials. El seu record formarà part per sempre del meu bagatge casteller.
Et trobarem a faltar. Descansa en pau"

El meu pare va viure prou com per veure la seva néta, la Júlia, entrar a formar part d’una colla castellera, però no va ser a temps de veure-la pujar, tot i que sé, que d’alguna manera, s’ho ha manegat per a ser a prop seu cada cop que s’enfila dalt d’un castell amb els Castellers de la Sagrada Família, la colla del nostre barri.
M’agrada pensar que mon pare és en algun lloc assegut tranquil•lament tot xerrant de castells amb el meu avi i tota una colla de vells castellers (ara també amb el Jordi Crusells), orgullós de veure com la seva passió continua bategant en el cor d’una altra generació a la família.

Et trobem molt a faltar, Tonet!

dimecres, 3 de març del 2010

Assemblea de la Colla Joves

La Colla Joves Xiquets de Valls va celebrar el passat divendres 26 de febrer l’assemblea general.
Es mantenen al capdavant l'Helena Llagostera, com a cap de colla i el Josep Mª Cortès, com a president.
La junta tècnica està formada per una vintena de persones repartides en diferents equips encapçalats pels següents càrrecs:
Cap de colla: Helena Llagostera
Segon cap de colla: Jordi Guasch
Cap de canalla: Juanele Velilla
Cap de nuclis: Ernest Ferrer
Cap de pinyes: Jordi Ollé
Cap de folres: Joan Martínez

L'Helena va assenyalar la diada de Santa Úrsula i el Concurs de Tarragona com els principals objectius de la temporada.També va manifestar la seva intenció de preparar el 4 de 9 per Sant Joan, tot recordant que la colla no va poder fer aquest castell la temporada passada.
Per a veure el llistat complert de la junta administrativa i altres detalls de l'assemblea, cliqueu aquí.
Molta sort a tots!

dilluns, 15 de febrer del 2010

Llàstima!

Foto: Sergi Castells

Per primera vegada en una diada de Santa Eulàlia totes les colles han intentat, al menys, un castell de 7. Això, que per si sol ja és notícia, si es contextualitza adquireix encara més importància.
Un castell de 7 és sempre un castell de 7, sobretot si és la primera actuació de la temporada i si, per acabar-ho d’adobar, fa un fred que pela. Però quan aquest castell de 7 és la màxima realització que ha aconseguit una colla i que l’ha aconseguit per primera vegada només fa quatre mesos, estem parlant d’una altra cosa, estem parlant d’una fita, modesta, però fita al cap i a la fi.
Els Castellers de la Sagrada Família es van plantar a la Plaça de Sant Jaume amb la ferma intenció (i convicció) de fer la millor actuació de la seva història … el primer dia de la temporada! I a fe que varen estar a punt d’aconseguir-ho. Només la indecisió de la canalla en un 4 de 7 que pujava molt bé de mides i molt parat ho va evitar. Tot i aquesta decepció es va completar una gran diada amb el 2 de 6 (amb què es va obrir plaça), el 5 de 6 i el 4 de 6 amb el pilar, completant la jornada amb el sisè pilar de 5 descarregat de forma consecutiva per la colla.
Tothom va veure un intent seriós que es va saber reconèixer amb aplaudiments i els comentaris que es van sentir a peu de plaça per part dels afeccionats i components de les altres colles no va fer més que referendar-ho.
Cal felicitar totes les colles participants per l’excel·lent nivell mostrat en aquest inici de temporada i, molt especialment, als Castellers del Poble Sec que, amb dos castells de 7 el primer dia, confirmen la seva imparable progressió.
Un apunt a comentar. A l’hora del comiat, l’speaker que habitualment explica l’actuació al públic, va deixar anar una “reflexió” (segons les seves pròpies paraules) sobre el suposat baix nivell d’alguna colla de grallers. D’aquest mateix tema tracta l’article de l’última pàgina del present número de la revista “Castells”.
Deixant de banda el fet que pugui estar-hi d’acord o no en la seva anàlisi (cosa que aquí no tractaré), em va semblar que no era ni el lloc ni el moment per a fer aquesta suposada “reflexió” en veu alta. Entenc que la seva missió és anunciar quin castell farà cada colla a cada ronda i si aquest s’ha carregat, s’ha descarregat o hi ha hagut alguna incidència, curiositat o fita digna de ser explicada a un públic cada vegada menys profà. L’espai per a l’alliçonament no és dalt d’una tarima a la plaça de l’Ajuntament d’una població amb una poderosa eina (per no dir arma, en aquest cas) com és un micro. La propera vegada, sobre què reflexionarà?, sobre el nivell dels castells de les colles participants? Espero que ni se li passi pel cap.


dilluns, 8 de febrer del 2010

Diada de Santa Eulàlia 2010


Aquest diumenge dia 14 se celebrarà a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona la diada castellera de Santa Eulàlia. És l’inici oficial de la temporada per a les colles de la ciutat. Una diada que es presenta molt interessant tot i que s’ha de tenir en compte que queda pràcticament tot l’any per endavant.
Un dels punts d’atenció serà, sens dubte, l’actuació dels Castellers de Barcelona i dels Castellers de Sants, per tal de veure en quin estat de forma inicien una temporada que tindrà l’al•licient afegit, no ho oblidem, del Concurs de Tarragona on, amb el nou format de 14 colles (les 12 millors de les que es presenten a concurs més Xiquets del Serrallo i Castellers de Sant Pere i Sant Pau), l’adjudicació de les últimes tres o quatre places pot anar molt ajustada.
Un altre punt d’interès de la jornada estarà centrat en l’actuació de les colles “petites”. Després de la sensacional progressió mostrada l’any passat pels Castellers del Poble Sec en què, en pocs mesos van consolidar el 3 i 4 de 7 i van aconseguir per primer cop el 4 de 7 amb el pilar i el 5 de 7, hi haurà gran expectació per a veure si aquesta progressió continuarà a la mateixa velocitat o serà un any de consolidació de la gamma de 7 amb la més que probable incorporació al llarg de la temporada del 3 de 7 amb el pilar.
Pel que fa als Castellers de la Sagrada Família hi ha la intenció de repetir el 4 de 7 estrenat per primera vegada a la història de la colla l’octubre passat, així com el pilar de 5 i castells de 6 de gamma alta. En el cas de complir els objectius proposats per a aquest diumenge, de ben segur que no trigaríem gaire en veure un altre castell de 7 acompanyant aquest 4. El treball fet als assajos en els darrers mesos apunten en aquesta direcció. La il•lusió per a aconseguir, per fi, una gran actuació per Santa Eulàlia, ha de donar una força extraordinària a la colla.
Per últim, esperem que els Castellers de la Vila de Gràcia tinguin un bon inici de temporada de cara a mantenir el 4 de 8, recuperar el 2 de 7 i, per què no, decidir-se a plantar cara al 3 de 8. Qualitat per a aconseguir-ho no els manca.
Bona sort a les cinc colles i que sigui el preludi d’una gran temporada!

dimecres, 3 de febrer del 2010

Els Xiquets de Valls d'Horta

De colles de viles i barris que avui en dia formen la ciutat de Barcelona en tenim referències des de la Festa Major de Gràcia de 1876 on hi actuaren uns Xiquets de Valls “compuesta casi en su totalidad de individuos que han pertenecido a las célebres comitivas del Campo de Tarragona" (Diario de Tarragona, 16-8-1876).
El mateix any es feren “castillos de hombres como lo practican los ‘Xiquets de Valls’” al Poblenou com cita el “Diario de Barcelona” del 28 de setembre, o “al estilo de los ‘Xiquets de Valls’” segons apareix a “La Imprenta” del mateix dia.
L’any 1878 un grup local va fer castells a la Barriada de Santa Madrona, al Poble Sec.
En totes aquestes actuacions sembla evident que aquestes colles estaven formades, al menys parcialment, per castellers locals i castellers vinguts del Camp de Tarragona que residien a les barriades que més endavant acabarien formant part de la ciutat Comtal.
No és fins a la Mercè de 1877 que apareix el nom Xiquets de Barcelona per primer cop clarament diferenciat dels Xiquets de Valls amb qui compartien cartell aquella Festa Major. L’any següent el “Diario de Barcelona” parla de l’actuació a la Festa Major de Santa Maria del Taulat (Poblenou), el 15 de setembre, per part dels Xichs de Barcelona, que tornen a ser “Xiquets” segons “La Imprenta” (25-9-1878) quan parla de les festes de la Mercè. “La Correspondencia de Catalunya”, el mateix dia, els anomena “... Xiquets de Valls o –atenció!- de Hostafranchs, que para el caso es lo mismo...”.
De la colla gracienca que perdurà de forma més o menys intermitent fins bén entrat el sXX en tenim força notícies.
Dels anys previs a la Guerra Civil tenim notícies de l’existència d’una colla barcelonina anomenada Xiquets de Valls. Colla Barcelona que pels volts de 1932 es reunia al bar “El Centro” del carrer Ausiàs March nº 128, entre els carrers de Sardenya i Marina (veure “Castells en temps d’armes” de Xavier Güell disponible al seu bloc).
Del que no tenia notícies (si més no, jo no ho sabia i agrairia que algú em confirmés la dada) és del “descobriment” que vaig fer fa pocs dies quan, fullejant el llibre “L’Onze de Setembre: història de la diada 1886-1938” de Pere Anguera, editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat l’any 2008, em vaig trobar amb aquest text a la pàgina 293 que descriu part dels actes de la Diada de 1932 a Barcelona: “Els Xiquets de Valls d’Horta hi executaren unes quantes torres”. Jo ,personalment, era la primera vegada que sentia a parlar d’aquesta “versió” dels Xiquets de Valls i admeto, per endavant, la meva ignorància en el cas que hi hagués constància publicada. Jo no l’he trobat (o no l’he sabut trobar) en la meva bibliografia particular.
Amb l’ànim de contrastar-ho mínimament vaig consultar l’hemeroteca de “La Vanguardia” i en la seva edició del 13 de setembre de 1932, a la pàgina 7 dedicada als actes de la Diada d’aquell any, hi vaig trobar: “Los Xiquets de Valls, de la barriada de Horta, ejecutaron varias torres que fueron muy celebradas por la multitud”.
És molt poc probable que aquesta colla tingui res a veure amb la del bar “El Centro” ja que aquesta tenia el seu lloc de reunió al barri del Fort Pienc, molt allunyat del barri d’Horta. Per tant, semblaria que estaríem parlant de dues colles barcelonines coexistint de manera ben diferenciada.
No deixa de ser curiós, i un xic desconcertant, que en aquella mateixa Diada es jugués un partit amistós (Copa Generalitat, res a veure amb la iniciada el 1989) al camp de l’Horta, entre aquest club i el Sant Andreu, amb motiu de la Festa Major del barri, on “unos castells dels Xiquets de Valls, que nos ofreció una colla del Vendrell” van fer castells durant el descans (“El Mundo Deportivo” 12-9-1932). Sabem que els castells que vàren fer van ser el 3 de 6 i el pilar de 5. Per què la U. A. Horta lloga una colla del Vendrell (hi va anar una part de la colla dels Mirons, mentre la resta de la colla era al camp del Júpiter) si té una colla instal·lada al propi barri?. Sigui com sigui, si aquesta colla castellera d’Horta va existir, es tractaria d’una colla plenament de barri, ja que aquesta zona va ser annexionada a Barcelona l’any 1904.