dimecres, 2 de maig del 2012

Aniversari i sentiment


Els Castellers de la Sagrada Família han celebrat aquest passat diumenge la diada de la festa major del barri. Aquesta actuació s’ha emmarcat dins dels actes de celebració del Xè Aniversari de la colla.
Els resultats de la diada ja són coneguts per tothom. Cinc castells de 8, quatre 5 de 7, dos 4 de 7 amb el pilar i un 3 de 7 aixequen el llistó del nivell casteller de la plaça de manera important.

Però aquí no faré una crònica de la diada en quant als castells assolits per cada colla. Prefereixo escriure sobre allò que vaig veure d’especial i vaig viure personalment. Els castells tal i com els entenc: un sentiment.

 
Foto: Magda Gómez

Vaig veure una colla, els Castellers de la Sagrada Família, que continua guanyant-se el respecte de cada cop més gent. Una colla que ha fet de la seva cohesió interna, del seu esforç per millorar constantment i de la implicació de la totalitat de la colla en aquelles activitats que no són estrictament el fer castells, el seu senyal d’identitat. I tot això amb una il·lusió i una alegria que s’acaba encomanant a la resta de la plaça.

Una colla feliç d’actuar al costat de tres colles grans i de poder oferir una actuació de nivell que, sens dubte, pot començar a quedar-se petita. Els crits de “un pis més!, un pis més!” en acabar l’actuació en són una mostra. Quan tota una colla hi creu vol dir que potser ha arribat el moment de posar-hi fil a l’agulla. Sense presses. La colla té altres objectius previs que estan a l’abast, però l’horitzó d’un castell de 8 comença a distingir-se, si més no en l’imaginari de la colla, que és per on es comença.

Una colla que manté una regularitat de la qual s’està fent ressò tot el món casteller tot i continuar presentant un reguitzell de canvis en els troncs que fa que pràcticament cap castell hagi repetit alineació. Per a una colla modesta, això ho considero d’un mèrit enorme i és una prova més de la solvència del seu treball a l’assaig.


Foto: Lluïsa Coquard


Vaig veure una colla, la Colla Joves Xiquets de Valls, orgullosa i encoratjada, capaç d’omplir dos autocars per a pujar a Barcelona ... a una actuació de barri!  Això, pels que coneixem la colla i ja fa un temps que estem en aquest negoci, sabem que és un fet insòlit.
Les ganes de tornar a ser al lloc que li correspon estan fent que s’hagi començat la temporada amb força i confiança. Troncs lleugers, estrenes de canalla i, sobretot, molts somriures a les cares dels companys de la Joves haurien de ser un bon presagi per a una temporada que serà llarga i dura, amb compromisos on la Colla Joves hi vol ser per donar la cara, presentar batalla (de bon rotllo ... o no) i tornar a demostrar al món casteller que MAI se la pot deixar de banda abans de començar una temporada, per malament que hagi anat l’anterior.

La Colla Joves és diferent, sempre ho ha estat. És una colla visceral, instintiva, arrauxada i, sovint, temerària (d’altres la qualifiquen d’inconscient). Bé, amb tot això al damunt ha tingut mals moments, però també ha farcit de jornades glorioses la història dels castells.

Però és aquesta mateixa diferència, dins del context d’on ve, la que fa que alguns dels seus components no tinguin cap problema en posar-se a ballar la polka (gairebé proscrita en l’àrea tradicional) amb els companys de les altres colles o que atorgui l’honor de fer un pilar a un dels seus castellers amb una camisa diferent.

Personalment vaig viure una jornada immensament feliç.  Juntament amb els castells aconseguits, el pilar de la Júlia al costat de la Joves (una vegada més, gràcies Albert!), el detall final del pilar (quin honor!, gràcies Pere!) i les mostres d’estima que vaig rebre per part de les dues colles no les oblidarem mai ni la meva família ni jo.

Vull agrair a la Colla Joves Xiquets de Valls i als Castellers de la Sagrada Família la comprensió vers un fet que sé que no és habitual avui en dia com és el de compartir militància castellera.

Però de fet no sé per què m’hauria de sorprendre. Com diu l’himne no oficial de Safa adaptant lleugerament la lletra: “el millor d’AQUESTES COLLES és la seva gent”

No vull acabar aquest escrit sense tenir, una vegada més, un record cap al meu pare. És inevitable. És més, no vull evitar-ho. Sempre vàrem anar junts als castells.

Sé que diumenge també hi era.



Fotos: Magda Gómez













2 comentaris:

  1. Moltes felicitats per la Diada del diumenge i per el teu article , realment veure el teu verd safenc entre els pilars vermells va ser una inmensa alegría i una fota sensació d´orgull casteller , diguéssim que va ser la cirereta perfecte per a una Diada perfecta.
    Salut , mestre .

    ResponElimina
  2. Moltes felicitats a totes les colles per una gran diada!!! i per vostè mestre ;)

    ResponElimina