dilluns, 31 de gener del 2011

De la Plaça Gaudí a la Plaça del Blat. Un altre somni que s'ha fet realitat

La vida sovint et depara moments màgics. Em sento afortunat de poder dir que n’he viscut uns quants, petits instants que només adquireixen la dimensió que cadascú els vulgui donar. Molts d’aquests instants me’ls han donat els castells. Ara, quan miro enrere i penso el que he viscut com a casteller, començo a ser conscient de com he estat d’afortunat i em sento orgullós i agraït de formar part d’una generació que vam passar, com alguns diuen, els millors anys de la nostra vida participant de diades inoblidables i que tenen un lloc destacat en la història dels castells.

De sobte, quan més orgullós et sents de pertànyer a una colla històrica, et trobes compartint l’experiència de viure els castells en una colla modesta que tot just encara està escrivint les primeres pàgines de la seva història. Hi arribes gairebé per accident, sense cap mena d’intenció de quedar-t’hi (“estic mig retirat, a mi no m’atabaleu, jo només vinc a acompanyar la meva filla”).

Quan jo tenia l’edat de la Júlia recordo que el meu pare comentava que difícilment veuríem provar alguna vegada un castell de 9, però que aquest no seria el 3 de 9. Aquest castell no el veuríem mai, deia. Només el podíem somiar. Catorze anys més tard, no només el veuria descarregat per primer cop al segle, sinó que el seu fill hi aniria al folre. Es complia un somni.

La Júlia, no fa massa, em comentava : “papa, deu ser una passada pujar dalt d’ un castell a la Plaça del Blat”, i jo li contestava: “segur, però això ho tens una mica fotut”.

Aquest diumenge candeler , en el mateix lloc on hi actua la colla històrica, hi havia la colla modesta; en el mateix lloc on jo m’havia descalçat aquell dia llunyà de Santa Úrsula, es descalçava la meva filla. Un castell de 9 esdevenia un pilar de 4 que passava a convertir-se en un gamma extra d’emoció, orgull i immensa felicitat. Un petit instant que adquiria la més gran de les dimensions. Un petit castell que em concedia la més gran de les emocions: l’orgull d’un pare en veure com es compleix un somni d’un fill.

Vull expressar des d’aquí el meu profund agraïment als Castellers de la Sagrada Família per haver fet possible aquest dia inoblidable, per la comprensió que sempre he trobat en vosaltres a l’hora de compartir militàncies castelleres, especialment aquest diumenge, i per haver-me permès continuar aprenent coses noves en aquest món nostre. I, per damunt de tot, per fer feliç la Júlia.

11 comentaris:

  1. Chapeau Xesco, ha estat tot un honor.

    ResponElimina
  2. Impressionant relat d'uns sentiments. Per un de la Joves és una gran alegria llegir aquestes paraules i veure aquest somni fet realitat

    ResponElimina
  3. Enhorabona company per el teu article . Efectivament ha sigut un día magnífic i plé d´emocions , només entrar a la Plaça del Blat ja he notat les papallones a la panxa , quin honor ! . Quan el peque sigui mes gran entendrà millor el que vam fer encara que veient lo content que estaba de fer el pilar , alguna cosa es devía ensumar...
    Salut mestre !!

    ResponElimina
  4. Molt orgullós de fer aquest pilar amb la teva filla, i molt content de que l'Arantxa participés amb la gralla, ja saps que les dos han fet molt bona amistat i es va emocionar molt en veure el sentiment de la Júlia.

    ResponElimina
  5. Ai Xesco, diumenge ja em veu emocionar, i ara un altre cop en llegir-ho.
    Prooooooooooouu! :)

    ResponElimina
  6. Fantàstic escrit Xesco, com diu l'Amanda se m'han tornat a humitejar els ulls. Sembla un guió de película. Esperem tenir més oportunitats per seguir-nos emocionant amb els castells i les teves colles. Felicitats al pare i a la filla.
    Albert Sr.

    ResponElimina
  7. Moltes gràcies a tots!
    Els vostres comentaris són una motivació afegida a l’hora de decidir-me a penjar alguna cosa al bloc.
    Els sentiments compartits tenen més força i un dels motius que em va fer decidir per escriure aquí de tant en tant era, justament, la possibilitat de fer això, compartir amb vosaltres alguna cosa més que una simple notícia o una relació de fets castellers. I la veritat és que n’estic molt content. Sempre he viscut els castells molt a flor de pell i ara em temo que ja és una mica tard per canviar ;):) .
    Pep, m’alegra molt saber que llegeixes aquest bloc. Un dia tornarem a ser allà dalt de tot, no ho dubtis. Continuarem donant molta guerra!

    ResponElimina
  8. com tu bé expliques, venies a acompanyar a la nena. Quina sort vam tindre el dia que et vam enredar.

    Tab de bo, tècnica poguem fer realitat molt més somnis!!

    ResponElimina
  9. Que hem d’explicar? Si un casteller com tu que ja les ha vist de tot colors t’emociona, imaginat els camandurries.

    He de reconèixer que quan os vaig veure a la plaça del Blat a tu i ala teva filla, vaig haver de girar el cap. No volia trencar amb la meva mirada l’intimitat del moment, que el veia molt personal. A mes m’ennuegava, COLLLONS i no podia tocar....

    Una Abraçada.

    ResponElimina
  10. M'alegro molt que aquests somnis es vagin complint :) Felicitats a tots dos, Júlia i Xesco.

    ResponElimina