divendres, 28 d’octubre del 2011

Santa Úrsula 2011. El dia després.

                                 Foto: Efren Garcia

Sé que hi ha gent que pensa que només escric en aquest bloc sobre la Colla Joves quan les coses van bé. Això no és cert, només escric quan em ve de gust i no em fa massa mandra. Aquest bloc no va néixer com un espai on anar fent cròniques de les diades sinó com un espai on, de tant en tant, parlar sobre temes castellers, especialment aquells que em toquin de més a prop.

De l'última diada de Sta. Úrsula ja s'ha escrit tot, per tant no repetiré allò que ja han fet molt millor que el que pugui fer jo altres companys blocaires.

Sobre la temporada de la Colla Joves també se n'ha escrit molt i, segurament, dóna per escriure'n molt més. No sé si des dels blocs sortiran les solucions que posin fi als possibles problemes que puguin afectar la colla, però el que és segur és que la xarxa reflecteix la necessitat d'una reflexió profunda i tranquil·la (sobretot molt tranquil·la) i a gran escala, és a dir, oberta a tothom de la colla. Tothom s'ha de sentir important perquè a la colla li ha d'importar allò que cadascú pugui opinar.

El món casteller actual demana revisar els models de gestió dels diferents àmbits de les colles de manera pràcticament permanent i això no ha de fer por a ningú, ans al contrari, és un procediment indispensable de progressió i millora en qualsevol àmbit i, de manera especial, en aquells on hi ha implicat un grup humà tant nombrós i heterogeni com una colla castellera.

La Colla Joves té un potencial que no es correspon als resultats obtinguts aquesta temporada. Té una història i una tradició que l'avala, però això no garanteix l'èxit a les places. Ha de trobar la manera de tornar a ser una colla respectada per la seva manera de fer i entendre els castells i temuda per la seva capacitat de lluita i superació.

Jo confio molt en la colla, sempre ho he fet. Sempre he cregut en la Colla Joves Xiquets de Valls i no deixaré de fer-ho ara. No puc deixar de creure en una colla que ha escrit moltes de les pàgines més importants de la història dels castells. No puc deixar de creure en la colla que té les arrels més profundes i llunyanes del món casteller, pesi a qui pesi. No puc deixar de creure en la colla que té per davant un futur encara més gloriós que el seu passat.
No puc deixar d'estar orgullós de la Colla Joves Xiquets de Valls!

dimarts, 18 d’octubre del 2011

Els Castellers de la Sagrada Família també són Patrimoni de l'Eixample

                                     Fotos Lluisa Coquard

Després d'uns dies d'incertesa, els Castellers de la Sagrada Família han pogut celebrar la seva diada en pròpia plaça i ho han fet de manera brillant aconseguint la millor actuació del seu historial.


Després del pilar de 4 de salutació, la colla ha obert plaça amb el 5 de 7. Aquesta vegada, a diferència del Concur7, s'ha hagut de treballar de valent des de poc abans de coronar-se. Tot i no portar unes mides perfectes no semblava que s'hagués de complicar tant ni tan sobtadament. Els nervis no han ajudat gens, però un gran treball del tronc i la no precipitació del pom a l'hora de sortir han permès que el castell es descarregués donant pas a la lògica eufòria dels components de la colla.
El 4 de 7 i el 3 de 7, tots dos amb pilar incorporat i resolts de manera molt solvent (especialment el 4) han demostrat, una vegada més, que res del que ha passat aquest any ha estat producte de la casualitat.
La cirereta ha arribat a la ronda de pilars on s'han fet dos espadats de 5, el ja habitual aixecat i baixatper sota i un altre estàndard amb l'estrena del segon i la terç que s'han executat a la perfecció.

D'aquesta actuació i de les setmanes precedents hi ha molts aspectes que hauran sortit reforçats, però n'hi ha dos que centren el meu interès.
Per una banda, vull creure que s'ha aconseguit una més gran consideració cap al fet casteller en general i cap a la colla Castellers de la Sagrada Família en particular per part de les institucions del Districte. Si més no, el gest que va tenir el Regidor, el Sr. Ardanuy, d'assistir a la diada l'entenc com un acte de suport explícit a la festa i de reconciliació institucional. D'aquesta manera la colla rep el tracte que es mereix i el que correspon a una institució. És així com jo he viscut sempre la relació de les colles amb l'Administració i no ho entenc d'una altra manera. Això ens porta al segon aspecte que ha de sortir reforçat: la pròpia colla, però no perquè hagi aconseguit cap victòria sobre ningú, sinó perquè ha actuat (i així se li ha reconegut) com a tal institució. Molts pensareu que ja ho era abans i teniu raó, però era una institució virtual, com per desgràcia passa sovint amb els col·lectius de cultura popular més modestos.
Ara, Castellers de la Sagrada Família és una institució una mica més gran, per la qualitat dels seus castells, per la qualitat de la seva gent i per la quantitat i la qualitat dels suports que ha rebut del món casteller i, fins i tot, d'altres àmbits.

Tot això té un preu: més responsabilitat. No és el primer cop que parlo de responsabilitat en aquest bloc, però aquesta és la realitat. Li hem demanat al món casteller suport i solidaritat (per una causa justa, és cert) i ara tocarà tornar-ho. Com? La resposta ens la va donar el cap de colla en finalitzar l'actuació. Que molts no hi éreu? No patiu, aviat ho anireu veient.

dimarts, 4 d’octubre del 2011

Un reconeixement merescut

     Foto: Efren Garcia

Els Castellers de la Sagrada Família han confirmat, una vegada més, la seva progressió . Una altra estrena a la primera, aquest cop el 5 de 7, ha estat el premi al treball realitzat al llarg de tota la temporada.
La colla s’ha tret el mal regust que va deixar la suspensió de l’actuació de la Mercè per la pluja aconseguint els objectius proposats per a aquell dia: descarregar el primer 5 de 7 de la colla, acompanyat del 3 i el 4 de 7 amb l’agulla. Aquesta actuació ha suposat el 4t lloc al Concur7 ex-aequo amb els Minyons de l’Arboç.

Però el premi que més il·lusió ha fet ha estat, sens dubte, el reconeixement a la bona feina que ha arribat en forma de primer guardó que s’atorga a la millor execució tècnica.
Sé que la meva objectivitat pot considerar-se nul·la per la meva vinculació a la colla, però això no em treu del dret a considerar-ho com a una decisió absolutament justa i ho argumentaré.
Primer de tot, però, vull deixar clar que en això dels castells no hi ha veritats absolutes i, per tant, és possible que ahir hi hagués alguna altra colla que també es mereixés aquest premi. En tot cas, el que em sembla clar és que ningú pot discutir la qualitat tècnica dels castells exhibits ahir pels Castellers de la Sagrada Família.

Sens dubte, hi ha molt a millorar fins i tot dins del nivell de castells en què ens trobem, però hi ha detalls d’ahir que mereixen ser explicats i que ajuden a entendre el reconeixement de què vàrem ser objecte.
No és habitual que el primer cop que intentes un castell mostri la solvència del 5 de 7 d’ahir. Només va haver-hi un parell de moments al descarregar-lo que va presentar algun problema, però que es van resoldre molt bé. Per què? Doncs perquè els esperàvem. Ho havíem comentat als assajos i sabíem que ens passaria, per tal calia saber què fer per a minimitzar-ho. I així va ser.
Resultat: es va carregar de forma gairebé perfecte i es va descarregar amb els nervis justos per a no patir.

Es van agafar unes mides perfectes i tot va anar com una seda, però molta gent no sap que a meitat de setmana sabíem que faltarien mans prou importants  com per a fer perillar la intenció de portar-lo a plaça. Es va parlar amb altres membres de la colla que no hi estaven avesats (poc o gens) a la posició de primeres, van acceptar d’anar-hi i van fer una feina excel·lent. Per què? Perquè en tot moment van tenir confiança en el que anaven a fer i van seguir els consells que se’ls va donar. La colla va confiar en ells i ells van respondre perfectament. Quan tothom hi porta treballant molt de temps i amb un compromís d’assaig tan alt, tothom confia en el company o companya que té al costat perquè sap que ho donarà tot.
Resultat: una pinya compacta que va mantenir els segons clavats en tot moment. Aquí cal agrair el suport que vàrem rebre de companys d’altres colles que ens van permetre tenir un cordó de castell de vuit.

L’execució del 4 de 7 amb l’agulla va ser impecable. La forma del quatre es va mantenir fins que es va descarregar l’estructura i el pilar va restar dret com ja és costum en aquesta colla. Molts companys pensen que va ser aquest el castell en el qual es va fixar el jurat a l’hora de concedir el premi a la millor execució tècnica.

El 3 de 7 amb el pilar potser va ser el que va presentar més problemes però es van resoldre sense massa complicacions. Tot i això també va mostrar un aspecte  fenomenal.

De la canalla van destacar la seva decisió i el fet que, en cap moment, van mirar avall, demostrant la confiança que tenen en ells mateixos i en la feina dels seus companys dels pisos inferiors i la pinya.

No és la primera vegada que intento explicar les claus d’aquests èxits, per tant no em repetiré.
Aquest ha estat un pas més en una evolució natural i esperada per la forma de treballar de la colla.

El reconeixement per part de personalitats del món casteller més tradicional sobre una colla, fins ara, pràcticament desconeguda a la zona, contrasta una vegada més amb el que, per a mi, és encara un dèficit a Barcelona.
És cert que les coses han canviat molt en els últims deu o quinze anys, però els castells encara estan lluny de la consideració que crec que es mereixen a la nostra ciutat. Situacions com la viscuda aquest any per la Mercè haurien de ser objecte de reflexió. No es pot negar l’entrada a l’Ajuntament a la canalla de les colles amb la que estava caient del cel en aquells moments.
La decisió de suspendre l’actuació es va prendre quan encara quedava mitja hora per a l’inici programat i es va fer sense considerar-ho prèviament amb els caps de colla. Simplement se’ls va informar. Entenc que hi havia una agenda d’actes programats, però això només fa que evidenciar que els castells encara no són l’acte central de la Festa Major, cosa que evidentment no passa a altres poblacions on, com a mínim s’haguessin esperat un temps prudencial a veure si al menys es podia completar alguna ronda. Què hauria passat si la pluja hagués fet acte de presència el dia de la trobada de colles convidades?  Si realment creiem que som Patrimoni de la Humanitat  ho hem de demostrar i tenir-ne cura com cal i a Barcelona aquesta cura hauria de començar per les colles locals i fer-se extensiu als barris on sovint els castells encara fan nosa quan s’ha de tallar algun carrer on no hi passa pràcticament cap cotxe un diumenge al migdia o recuperar la presència d’una ambulància que s’ha de traslladar 500 metres et costa, com a mínim,  una aturada d’una hora. Per no parlar d'algun animal que es dedica a sabotejar la feina dels grallers tirant potents trons al cel obert del local d'assaig.

Els Castellers de la Sagrada Família ja tenim el reconeixement de bona part del món casteller més exigent perquè han vist en la feina de la colla un compromís amb els castells i en la manera de fer-los com a una manera d’entendre la nostra cultura que cal preservar i reivindicar i ho fa en un ambient i context urbà i capitalí que no sempre és prou favorable.
Estic segur que cada cop hi haurà més gent a la nostra ciutat que entendrà la necessitat de preservar aquest petit gran tresor que són els nostres castells.
Els Castellers de la Sagrada Família ho posaran tot de la seva part per a fer de Barcelona una ciutat encara més castellera.